una altra postal de nadal

Entre glomerulonefritis, ANCAs, electros i simulacres...havia vist però encara no ho havia percebut, o integrat, o com ho volgueu dir...ja estem a Nadal!

No sé perquè però els últims anys em poso molt nostàlgica.

I començo a recordar gent que ha passat per la teva vida. No tan sols els que s'han quedat, i hi segueixen sent en el dia a dia, que segueixen fil per randa cada mal de cap i cada patacada o cada somriure, sinó també...

...els que canten o estudien al teu costat, tot i que només comparteixis aquest moment amb ells,amb tots els que has compartit algun petit moment a la uni, a la biblio, al bar, a les trobades de corals, al teatre musical, a swing,

...els que no coneixes del tot bé, però t'han fet somriure alguna vegada, i penses que hauries d'esforçar-te a conèixer millor,

...els que alguna vegada van ser, tot i que hagin deixat de ser, i tinguin un camí ben diferent, només pel simple fet d'haver compartit tants moments,

...els que mai dóna temps o costa moltíssim de veure però que estimes amb tot el cor, i es pot dir que han deixat petjada (sobretot aquests darrers!)

D'alguna manera, m'agradaria poder veure a cadascun de vosaltres i desitjar-vos unes festes genials!!!! Per això ho faig des d'aquí.

BON NADAL I FELIÇ ANY!!!!! Procureu ser feliços!!!!!

proposta

Hola a tots!
últimament la meva confiança en el gènere humà està minvant de manera dràstica. M'he vist envoltada d'individualisme, mentides i orgull, de gent que fa mal perquè no pensa o perquè li han fet mal alguna vegada. S'equivoquen. És una resposta errònia, i és molt fàcil caure-hi.

Per tant proposo que ens tornem a il·lusionar. Que penseu en un moment en què heu dit: "com mola! No tothom es mira el propi cul tota l'estona, hi ha gent que pensa en els altres!". Segur que hem vist reaccions molt humanes (en el bon sentit) en algun moment, i que ens han fet somriure.

Començo:
Un dia, ara fa un temps, anava pel metro i un noi, més petit que jo, concretament vestit de punkarra, li va oferir el seu seient a una senyora gran, d'aquestes burgeses de Barcelona de tota la vida, amb el monyo gris i unes crosses. La senyora, que portava molta estona de peu, no ho considerava una obligació, com fan moltes, i li va donar les gràcies de cor. Immediatament en el vagó dos o tres persones varen fer el mateix. I van aconseguir fer-me somriure i fer somriure a altra gent per uns instants, tan sols unes poques parades de metro, però es respirava un ambient diferent al habitual, amb empentes i cares de mala hòstia, com si tothom estigués molest de compartir el vagó. Això és ser humà.

Gràcies per la col·laboració!
Mary

autumn leaves

Tornant a casa amb les orelles i la punta del nas vermellet, de cop, me n'adono.

La tardor ja ha arribat, una mica de cop, i amb presses. Aquest any feia tard. El canvi climàtic l'ha alterat una micona. Però ara ja hi és i s'ha posat a feinejar, tenyint les fulles d'un lleu marró -aviat cauràn- i portant el fred.

Però no ha vingut sola. L'acompanyen les ganes d'estar a casa, calentó i en bona companyia. I portar mitjons gruixuts per a poder caminar sense sabates i notar el fred de les rajoles i la calor de les catifes. I que plogui a fora i tenir entre les mans una tassa fumejant, de té, café o colacao, és igual. Mirar el temps de TV3 i que el Picó ens digui que ja és el moment de canviar l'armari (home influent, l'Alfred, entre els catalans i les catalanes). Posar musiqueta suau i treballar amb una llum de focus, amb la foscor passejant pels racons de l'habitació.

I ganes de compartir l'escalforeta, les hores dins de casa, les nits que cada vegada comencen més prest.

sí, és d'artista...però no deixa de ser...

... merda...

sa meva gent

És en aquesta illeta del mediterrani on tot ha tornat a agafar la seva justa mesura, tot ha tornat al seu lloc. Una pausa en es camí que fa que pugui respirar de nou, sense aquell petit neguit.

Trob que el món, per uns instants, gira en el sentit adecuat. Visc i comparteixo.

Gràcies per aquests dies, amorets (inclòs el que ha tirat sa foto). Us estim.

als meus doctors i doctores

Ja hi som, nois. Hem arribat on volíem arribar: som metges.

Desprès de sis anys, (sis! quan vam començar semblava que mai s'acabarien!) ens hem graduat, hem arribat al final del camí. Això vol dir que hem crescut, que ja som grans, que ja tenim els coneixements i som capaços d'assumir les responabilitats que ens pertoquen per a la nostra professió. O almenys, això ens diu el sistema universitari actual, d'avaluacions pràctiques amb dubtós consens entre evaluadors i exàmens tipus test repetits fins a la sacietat.

Però deixem-nos de tonteries. No sabem res, i la vida ens ho repetirà, ens saccejarà de tant en tant per a recordar-nos que queden moltes coses per apendre, encara. I plorarem, i alhora agraïrem cada cop, perquè voldrà dir que ens n'adonem del que ens falta per saber i que podem millorar.

L'important d'aquests sis anys ha estat la gent que m'ha envoltat. Des dels meus monguis, que espero no perdre mai, fins a les noies del bar (tallat amb espuma, somriures i "cotilleos" assegurats cada matí) passant per els companys Sant Pau. Perquè, tot i que no sé moltes coses d'alguns de vosaltres, he après i m'heu ensenyat, sense voler-ho. I m'heu sorprès moltes vegades, de manera molt positiva, des de gent que sempre dóna la opinió fins a persones que potser passen més desapercebudes. També hem tingut opinions ben diferents, i hem debatit i hem canviat d'opinió i hem tornat a canviar moltes vegades. Hem reivindicat els nostres drets com a estudiants i hem aconseguit moltes millores, que, sense les nostres protestes, no haurien canviat. Hem organitzat les colònies, la setmana cultural, la coral, mil actes a sant Pau (sopars, festes, fins i tot uns jocs florals...). Hem pogut amb tot i més. Hem viatjat a Cuba tota la promoció junta. Hem fet un acte preciós de graduació. Ens hem indignat amb Rivelinos.

Us adoneu de tot el que deixem enrere? Del que deixem a les promocions que vénen?

Podem estar orgullosos de ser un curs que ha construït, tant en humanitat com en projectes. Gràcies per els moments viscuts. Des de la conversa més amena d'un matí abans de pràctiques fins a la més trascendental. Ho trobaré a faltar. Us trobaré a faltar.

A tots, us desitjo tota la felicitat del món. Als que no ens hem de veure en molt de temps una abraçada amb tot el meu afecte. Als que seguirem el camí junts, sabeu que us estimo i us seguiré estimant.

Visca Sant Pau! Visca la nostra promoció!

Mary

Apologia de les petites coses o més Mary que mai.

Cada cop me n'adono més que les petites coses són les importants, i que cal prescindir de convencions i de pautes prefixades, de regals d'aniversari, de somriures falsos, de converses per omplir el temps. Sobretot cal prescindir de les paraules, regne de les mentides,de càrrecs, d'afalacs, de paraules carregades de segones intencions i utilitzades (les paraules! que en realitat són inofensives) per a fer mal.

Vull prescindir de tot això. Vull sentir que prefereixo de regal un somriure o una paraula bonica dita de debò, i que això em fa més feliç. Vull dir cada paraula tal i com la sento, sense filtres, sense mentides ni merda. Vull sentir que estic aquí i ara. Apreciar un cafè i una gota de pluja. Vull estimar a la gent que està aprop, que pateix i lluita al meu costat. En definitiva donar i rebre petites coses.

Però us n'heu adonat que en són de grans les petites coses? Sense elles, no som res. I veig que les petites coses, els petits moviments i petits instants s'han d'omplir amb veritat, autenticitat i bellesa, si no estem perdent el temps. Si ho poguéssim fer tot seria molt molt més senzill. Sóc una ingènua? Potser sí, però m'és igual. Que cadascú els dóni el valor que consideri oportú, per algun motiu els diem així, petites, perquè no tothom les sap apreciar.

Peace and love.

Palmeres

...els records sempre són imperfectes però més o menys la cosa va anar així; sortíem de l'última avaluació de la carrera, vam rondar pels carrers de Barcelona i vam acabar dinant entre Marina i Indústria, a la gespa d'una plaça com qualsevol altra. (Tot prenent el sol, es van desgranant converses, converses com aquesta.)

C.- Com haurà crescut aquesta palmera aquí?
B.- Pues...la habràn plantado...digo yo, no?

C.- Perquè...això no és una palmera, oi?¿ vaig llegir que alguns d'aquests són palmeres i altres que ens pensem que ho són en realitat no són...
M.- No són què?
C. - Palmeres!
M. - Ah... doncs jo crec que n'hi ha de molts tipus diferents, vull dir, que són una família d'arbres, saps? A Cuba hi havien les palmeres barrigones, recordeu?
B. - Uala. Escuchavas a la guía. Que fuerte.
C. - Però aquesta no és una palmera, segur que no! T'has de fixar en la copa, que és diferent, fa com unes punxes, però diferents a aquesta.
Cl. - Sí, aquestes em recorden una pinya. Les altres són més...
M. -Més què?
C. - Són diferents, en sèrio.
Cl. - Sí, crec que no recorden a una pinya.
C. - Veieu com tinc raó?
_________________________________________

dedicat a una conversa lerda i surrealista sobre palmeres. Segur que en breu les trobaré a faltar (no a les palmeres, sinó a les converses). Perquè ens culturitzem:

palmero/ra

1. m. y f. Persona que acompaña con palmas los bailes y ritmos flamencos.
2. f. Árbol palmáceo,característico de regiones intertropicales y subtropicales,de hasta 30 m de altura,con tallo erguido rematado por un penacho de hojas pecioladas,flores blancas y olorosas y fruto carnoso: palmera datilera,cocotera.
3. Bollo de repostería con forma de corazón: palmera de chocolate.

Què fem demà?

persona 1 - Què fem demà?
persona 2 (amic íntim de la persona 1)- I si fem alguna cosa diferent?
persona 1- Com de diferent? En què estàs pensant?
persona 2 - hmmm...

narrador: I només pel simple fet de variar, se'n van anar a viatjar amb una cadira i uns quants globus. FI.

camins en s'arena

El tacte de la sorra i les petxines de la platja.
L'espart fregant la sola del peu que s'ha endurit amb els anys.
Els dits a l'aire, notant com la tramuntana o el garbí alleugen la calor.
Per a caminar per s'arena no cal dur gaire equipatge.

Els camins d'arena, petjades sense principi ni final, a primer cop d'ull semblen no tenir sentit. I segurament no en tindran mai, per a qui no s'endinsi a la platja, amb els peus nuus, i comenci a caminar, a crear un nou rastre, a decidir cap on vol anar. Doncs aquests camins s'han de viure. Cal crear cada passa, cal decidir el camí, la direcció, el sentit. No són camins que et portin a cap lloc concret excepte on saps que vols anar.

Parar i notar la frescor de la sorra si enfonses una mica els peus. Jugar a donar voltes. Caure sense fer-te mal. Són altres coses que pots fer en un camí d'arena.

Trobar-te amb algú per a continuar caminant, també.

Caminant, com tothom, i fent camí en s'arena.

Perquè, com va dir aquell antic poeta, se hace camino al andar. I no mireu massa enrere perquè el camí és d'arena. Veureu les vostres petjades al sol ponent.

Smile though your heart is aching
Smile even though it's breaking
When there are clouds in the sky, you'll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You'll see the sun come shining through for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness
Although a tear may be ever so near
That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying?
You'll find that life is still worthwhile
If you just smile



That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying?
You'll find that life is still worthwhile
If you just smile

per què a vegades la mateixa cançó et fa sentir més fort...i altres més petit?

http://www.youtube.com/watch?v=t8BfH1Xgbgk

esclaus del rellotge

Corre, vola, endavant, endavant, no paris mai ni miris enrere, no hi ha temps! Continua caminant a pas ràpid per els minuts, les hores, els dies i , si pots, a través dels mesos i els anys, o els perdràs irremeiablement. No tens temps a perdre. No pots permetre't aquest luxe, de vida només n'hi ha una i hem de ser productius! Com? Que vols parar, ara? No, no. No ho has entès. El rellotge marca l'hora de seguir en moviment. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.
Recorda que has de fer mil coses. Recorda que no pots fallar ara.

Corre. Fes-ho tot com puguis i corre. És igual si estàs cansat. No importa si les forces et fallen, tens agulletes o tens mal de cap. No canviarà res que ho facis bé o malament o que no tinguis temps ni tan sols d'abacar. Això no li importa a ningú. Has d'anar ràpid. Les agulles del rellotge no paren, oi que no? Ja estàs fent tard, un altre cop.

quan menys ho esperes...

...ZAS! apareix.

- Qui ets?

- Això no importa. Sóc aquí.

crèixer

Alícia es va perdre seguint un conill blanc i va arribar al país de les meravelles. No entenia res de res. Per què cridaven tots tant? Per què s'havien de seguir unes normes absurdes, com per exemple deixar guanyar a la reina sempre? Per què les preguntes s'havien de formular i pensar bé o sinó el gat risón no les contestava?
L'Alícia no ho sap, però està veient el món de les persones "grans" amb ulls de nena. I tot és un sense sentit.


Se'm fa difícil sentir-me adulta, sentir que d'aquí poc tindré un munt de responsabilitats. Que diferent de quan tens 15 anys, quan no pots parar de pensar i repetir a tothom que et vulgui escoltar allò de "vull ser lliure, fer el que vulgui, ser independent! Estic fart de dependre dels pares". L'adolescent no sap què vol. Està tant o més perdut que l'Alícia en el camí que es va esborrant al seu pas...
Com deia, fa por el pas a tenir responsabilitats, a dependre de tu mateix, a haver de pendre decisions que moltes vegades no seràn fàcils, que moltes vegades seràn condicionades per l'entorn (com deixar guanyar a algú, fer una pregunta concreta, o fins i tot deixar de fer coses; no comprar, menjar-se les paraules i un llarg etc). Suposo que el canguelis es més fort com més proper ho veus. I com més conscient ets de que perdràs moltes coses bones en el camí. Els canvis no són fàcils d'assumir.

Crèixer.
Ser una persona adulta.
Ser RESPONSABLE.


En realitat, madurar pot ser la següent gran aventura...

...per això totes les alícies tornen a casa. Troben el camí i es senten preparades per a fer-se grans. O més aviat, per a compendre el món, complicat, complicadíssim, dels adults.


il·lustració d'Arthur Rackham. Un dels meus preferits de quan era petita...espero que us agradi!

anem a dormir?

- Vine Tsukiko - em va convidar tendrament, aixecant l'edredó.

- Ja vinc - vaig xiuxiuejar. Em vaig estirar al seu costat i el vaig sentir molt aprop. Ell va besar els meus cabells vegada i una altra. Em va acariciar els pits, al principi per sobre el quimono i desprès per sota.

- Són molt bonics. Ets una noia encantadora, Tsukiko- va afegir, mentre continuava acariciantme els cabells. Els ulls se'm tancaven de la son.

- Em quedaré adormida, mestre - el vaig avisar.

- Doncs dormim, Tsukiko - em va respondre.

- És que no vull dormir - vaig musitar, però no podia obrir els ulls. Era com si la mà del mestre em fes venir encara més son. Li volia dir que no em deixés dormir i demanar-li que em fés l'amor, però la llengua em pesava massa i només vaig aconseguir balbucejar:- No vull...dormir. No vull. Encara no.

Quan estava apunt d'adormir-me, vaig sentir els crits de les gavines que sobrevolaven el mar. Ni tan sols vaig ser capaç d'obrir la boca per a demanar-li al mestre que no s'adormís. Arraulida als seus braços, vaig començar a caure en un abisme profund. Estava desesperada. Em sentia arrossegada cap a un son que s'allunyava del son del mestre. Les gavines cridaven sota les primeres llums de l'alba.

extret de "El cel és blau, la terra blanca."

Dormir. Per a somiar o per a roncar, és igual! Igual de reparador i absolutament necessari. El cos ho demana. Ho exigeix. En alguns moments fa ràbia dependre d'això, de les necessitats estrictament físiques, doncs és un luxe haver de perdre el temps d'aquesta manera. I en d'altres moments...és un caprici tan satisfactori! Sobretot amb algú al costat (algú que no et prengui la manta ni t'axafi, i que no t'estigui molestant, que vulgui senzillament dormir al teu costat. Sembla impossible? no ho és!).

Què ho fa que quan et sents absolutament còmode amb aquesta persona et vénen ganes de dormir? aquesta sensació de pau i tranquil·litat m'és tan familiar! m'encanta aquest text...

bona nit a tothom!

la habana es como me contaron.2.

Suena funky town cuando aparezco. Yeah. Soy la reina aquí. Una perra con estilo. Si tuviera dos patas bailaría salsa cómo la que mas. Pero no lo necesito. Todos los sabuesos me adoran. Mis patitas des de Guantánamo hasta Pinar del Río. Perreando en las playas, pidiendo amor y comida a las abuelitas que andan con zapatillas por la calle.
Oye mi amol, quieres conocer la Cuba? Sigue mi ritmo. Nos vamos!



petit homenatge als gossos cubans, i a les monguilades màximes i als doblatges i a cantar la cançó de funky town mil milions de vegades!

http://www.youtube.com/watch?v=BsUc47q8P-c&NR=1

la habana es como me contaron.1.

- Quiere conseguir semillas de tabaco? Pues es muy difícil encontrarlas por aquí. Es por el racionamiento, sabe? Debe ir a Pinar del río y preguntar por Don Rocamadour. Es el único que debe tener en esta parte de la isla. Vaya al pueblo y pregunte por él. Pero aunque vaya y haga todo el camino, quizás es en balde, depende de si han empezado a plantar o no. Otra cosa es si quiere hojas secas, mucho más fáciles de conseguir. Yo le puedo ofrecer. O puros habanos recién hechos. Los que estoy haciendo son riquíssimos, se fuman muy bien. Pero a lo que íbamos. Para acercarse a Pinar tiene dos o tres horas de camino, las guaguas salen del centro de la habana, por 14 CUC. Pregunte por Don Rocamadour.
(Y mientras sus manos expertas liaban las hojas para convertirlas en puros, yo pensé: el niño de la Maga ha crecido y es cubano! Cortàzar no debió tan siquiera soñarlo)

El Plaza. Una antigua gloria mas que un hotel de lujo, con su mobiliario colonial de madera azabache y paredes color crema. Cojo la llave y me dirijo a la habitación, hoy dormiré largo y tendido. El viage ha sido duro, sobretodo por las turbulencias.

- A buenas noches, malos días. – Nos suelta una cubana de lengua larga en el ascensor. Subimos Borja y yo con cara de estar más dentro de la cama que fuera, con las sabanas marcadas. Le hemos caído bien y ella a nosotros, aunque no la volvamos a ver, aunque no la volveremos a ver, aunque si la viéramos, no la veríamos cómo la mujer del ascensor, puesto que no la recordaríamos.

Desayunamos en la quinta planta. El pan es extrañamente amarillo, cómo no hay trigo lo producen con maíz.

Damos la primera vuelta por la habana, viendo su luz, viendo sus colores, cómo niños recién llegados a un mundo nuevo, con sus sones, sus andares, su manera de latir.

Todos sonríen, y sus dientes blancos iluminan las calles un poco sucias, las fachadas un poco descuidadas. Hablan suavecito, dulzón, sin prisa pero sin pausa. Practican el deporte de chal·lal, de conocelse, en cada esquina, delante de cada puerta y cada ventana.

Bienvenidos a la habana.

CLOSED FOR VACATION

Hi ha moments en que és necessari posar el pause i respirar per poder estar preparat per afrontar el que vindrà. Just som nens jugant a ser metges. Aviat serem metges i voldrem jugar a ser nens.


Les etapes es cremen, s'acaben. És necessari que s'acabin, per continuar endavant, per apendre, per conèixer i per crèixer. I ara, davant l'abisme ple de dubtes, pors i inseguretats de tot tipus que suposa veure la meta, i no tenir clar exactament què vé desprès...espero que aquesta pausa ens serveixi per a relaxar-nos i posar les coses al lloc que els pertoca, i veure-ho tot des d'una altra prespectiva.


I per gaudir.


Gaudir dels que ens han acompanyat en aquest camí de 6 anys,
i dels que no ens han acompanyat tots els anys però ho han fet amb molta intensitat,
i dels que han estat al nostres costat, ben aprop, a la distància d'una trucada.

* Cuba. Paradís de la salsa, el ron añejo i els cotxes antics pintats de colors. Gràcia i salero amb accent de l'altra banda de l'atlàntic. Comença el viatge! *

Crec que hi ha algú...

- Ei, mussolet, crec que hi ha algú. I crec que ens està mirant...

- Buh-buh.

(silenci)

-Buhhh-buh. Buh buh buh-buh-buh.

- No siguis burro. Segur que vol ser amic nostre!

-Buuuuuu...

- Deixa de desconfiar d'una vegada i anem a comunicar-nos! Hola!!! que hi ha algú per aquí? HOLAAAAAAAA!!!! Som una fada i un mussol! No heu de tenir por!!! Holaaaaaa?

no vull però sí però no

- Vols caramels?

- ai...no hauria d'agafar-ne... Estic de règim, saps? Intento no menjar porqueries i fer exercici. Faig la dieta del color verd (l'últim crit a hollywood, la fan tots els famosos, fins i tot en Tom Cruise i mira que és raret el tio): consisteix en menjar enciam, broccoli, mongeta verda... al final l'acabes odiant, el verd, però el règim fa meravelles. No m'ho notes? Ahir les companyes de feina em van dir que semblava una altra, que se'm nota a la pell i a la silueta. A més, es veu que és molt sa per el trànsit intestinal, perquè tothom sap que la fibra fa anar...ja saps...de ventre. I clar, aquesta dieta té un altíssim contingut en fibra, com et pots imaginar. I el té verd també m'entra al règim. Clar, és del mateix color, en teoria. Tot i que a la tassa, quan ja l'has preparat, vull dir, no es veu ben bé de color verd, però mira...Entrarà un caramel de color verd? hmmm...segur que no perquè és sucre pur. A més estàn fets de plàstic, i quitrà. (Ho sé perquè això de la nutrició m'interessa molt últimament, i m'estic posant al dia, m'he comprat un llibre que has de llegir, és molt interessant, si vols te'l deixo.) Doncs el que et deia, que no són gens sans els caramels. De fet, ara feia molt de temps que ningú me n'oferia...no és molt de nens menjar "xuxes"? Bé, el meu dietista em permet donar-me un capritxet cada setmana, però no el malgastaré amb això...

- Llavors en vols o no?

- Bé...n'agafo un. Però només un, d'acord? Un no compta.

el petit dictador

Són les 12 del migdia. Ho tinc tot sota control. Ningú parla, ni riu. I ningú gosarà fer-ho mentres estigui vigilant cada gest, cada moviment, cada xiuxiueig. La meva mirada els fa por. Perquè JO MANO aquí.

Mentre compleixin les meves normes, no els passarà res. Però si no ho fan tinc la potestat per expulsar-los, desterrar-los i convidar-los a que no tornin mai més. No tan sols els faig fora, sinó que com a màxima autoritat que sóc, tinc el deure i l'obligació de ridiculitzar-los, infravalorar-los i fer-los sentir el que són: petites esclòfies, cucs de fang, peixos desmemoriats, cabres monteses que no tenen res més a fer que passar les hores al sol.

Inconscients, no saben que dins els meus dominis només es té una oportunitat. Un cop l'han desaprofitat, no poden tornar a entrar. No si volen sortir-ne il·lesos.

Els conec a tots i cadascun d'ells. I tots estan destinats a rebre, algun dia, el càstig que mereixen.

El meu sistema d'intimidació funciona a la perfecció des que el vaig instaurar, ningú en té cap queixa. Tot i això, tinc uns quants rebels en el punt de mira. Aranyes fastigoses, com la parelleta que es toca sempre però no parlen mai. Ho fan a propòsit. No es toquen prou com per a fer un escàndol públic, però estic segur que em miren quan ho fan, em provoquen, em posen a prova dia rere dia. Però un dia els enxamparé, n'estic segur. No pararé fins que ho aconsegueixi.

I els nous. La noia de l'alarma. Segur que l'ha fet saltar expressament, el meu sisè sentit m'ho diu. Hauré d'estar alerta amb aquesta, és perillosa, riu molt. I el grupet que va deixar un paper i un boli per a guardar lloc, i llavors feia veure que no era seu. Són amics entre ells. Hauré d'extremar precaucions, i estar aprop, molt aprop.

Les 8.50h. Sha acabat la jornada. He expulsat a dues noies aquest matí i a un grupet de nois granelluts (el roacutàn no els fa efecte, quina pena) aquesta tarda. Només queda la feina més agradable, fer fora a tothom qui quedi. I no em paguen per somriure, precisament.

- Per què deu estar tan content el guardià de la biblioteca? - penso mentres recullo les coses. He sentit com cantava òpera, avui. Seria Wagner?

Subtileses

el precís instant en què el gat para de ronronejar i demanar carícies per a fixar la vista en un punt buit a l'espai.

un senyor sol, enmig del ball de festa major, que tanca ulls i un somriu, ballant un vals amb una parella invisible i intrepitjable.

un calfred a tota l'esquena, en el moment just en què la teva boca s'apropa al meu coll.

bah, subtileses.

when a child doesn't read imagination disappears

Parlant d'anuncis publicitaris...aquest particularment m'encanta i el volia compartir amb vosaltres.

Em recorda allò que passava a Peter Pan; quan un nen deia que no creia en les fades, s'apagava la llum d'una d'elles, i moria. Si no llegeixes, la imaginació també mor...

a la rateta de biblioteca que alguns portem dins. Segur que li agrada.

manifest

Companys i companyes!

Vivim sota el jou de la televisió, dels anuncis, i, en definitiva, del mercat de consum, que és el que mou aquesta punyetera societat capitalista. I què ens diuen constantment?

Que necessitem mil objectes, que ells ens proporcionaràn, per a ser feliços.

Perquè tothom vol ser feliç, no?¿

Algú d'aquí vol estar trist¿?

ningú?¿

Fins i tot, moltes vegades ens molesta que hi hagi alguna persona trista al nostre costat. Quin mal rollo, para de plorar, vaaa para, somriu, sigues feliç... Ens posa nerviosos, volem acabar-ho com més ràpid millor. No ho volem veure.

Igual que no volem veure la pobresa, la lletjor o la malaltia.

Però la tristor, la melancolia, la nostàlgia, la decepció, la ràbia son sentiments que EXISTEIXEN. Són dins nostre i no els podem negar sempre!

No podem perquè som humans.

Perquè ens preocupem.

Perquè ens passen coses.

Els sentiments que hom qualifica de negatius ens fan apendre moltes coses de nosaltres mateixos; de com som, de què no ens agrada, de com podem canviar. Els podem utilitzar per a crèixer o simplement per canalitzar emocions que tenim a dins.

Per això reivindico:

• el dret a tenir moments de tristor!


• la llibertat de plorar fins a reventar!


• la potestat de sanglotar i moquejar com nens petits!

Reivindico, en definitiva tots els matisos de grisos fins al negre com el carbó!

*dedicat a la merceditas...sempre tens raó, baby.

un conte

L’altre dia em van explicar un conte…tracta de l’art, però sobretot de l’expressió, de la llibertat, i de…bé en parlem al final del conte que sembla que això comença:

La Maria era una nena molt maca. Li agradava jugar amb la seva nina i dibuixar utilitzant tots els colors que tenia a cada dibuix. I la seva caixa de colors n’hi havia moltíssims, ordenats per tonalitat i amb les puntes gastades de tan dibuixar. Llavors tenia cinc anys. Els seus pares canviaven de lloc de treball sovint, pel que havia de canviar també d’escola. Però això a ella no li importava perquè li agradava molt anar a l’escola. Li encantava tenir nous amics i apendre cada dia coses noves.

Era el seu primer dia a la nova escola. La Maria estaba molt, molt contenta. Portava una motxilla nova amb la caixa de colors a dins. A classe, la mestra els va dir:

-Farem un dibuix.


La Maria va agafar un full, va treure d’una revolada la caixa de colors i, contenta com un pésol, va començar a dibuixar. Tenia un munt d’idees al cap, no es decidia si faria una princesa, o animalets o…


- Maria, no comencis encara, farem un dibuix d’una flor. –va dir la mestra


I la Maria, sense perdre un instant i feliç de la vida, es va posar a dibuixar una tija de color verd lluent, com a ella li agradava. I de cop i volta la seva mestra la va aturar.


- No, Maria, no! Farem un dibuix d’una flor amb la tija de color marró, amb una sola fulla, de color marró. Tindrà els pètals blancs, com una margarita, i una rodona de color taronja al bell mig. Així serà la flor que dibuixarem. No pot ser de cap altra manera.


I la Maria, més seriosa, es va posar a dibuixar el que li manaven.




La Maria va anar fent en aquella escola. I va passar el temps i la van canviar un altre cop. Era el seu primer dia en una escola nova, i la mestra els va demanar que féssin un dibuix.

Però la Maria estaba quieta. No dibuixava.

La mestra se li va apropar i li va dir:

- Maria, que no dibuixes?

I sense dir paraula, la Maria va treure poc a poc la caixa de colors.

I va pintar una flor amb la tija de color marró, amb una sola fulla, de color marró. Amb els pètals blancs, com una margarita i una rodona de color taronja al bell mig. No podia ser de cap altra manera.

_____________________________________________________________
Diuen que tots podem ser artistes, que tots tenim la capacitat de copsar la bellesa i de expresar-la d’alguna manera. Aquesta és una historia que mostra com es pot tallar les ales a la imaginació, de fins a quin punt en som, de fràgils.
És un conte trist. Un conte on la innocència se’n va lluny, i es destrueix la il·lusió.

* per una nit en què no vam saber obrir l’ampolla de vi. per a la persona que ara ja sap utilitzar el lleva-taps.

pintallavis

Què passaria si tots els petons que ens féssim quedéssin marcats d'alguna manera?

experiment d'avui

• material necessari: pintallavis vermell passió (cortesia de la Queralt B.)
• col·laboradors: la meva germana petita

Aquest experiment requereix la presència de dues persones, sobretot cal buscar un col·laborador a qui començaries a fer petons de manera compulsiva. La dinàmica és molt senzilla: pintar-se els llavis i..començar a petonejaR!

Ara de debò...a vegades no ens recordem de totes les mostres d'afecte que rebem al llarg del dia. De les persones que, incondicionament, estàn aprop, ens cuiden i ens mimen de manera natural, sense trabes, tal com som.

Si poguéssim recordar tots cops ens han estimat...tenim tendència a oblidar-ho ràpidament. Si ho recordéssim de tan en tan potser somriuriem més, i ens sentitem menys sols, i potser pensaríem més en els altres. Costa menys valorar les coses negatives de la balança i "regozijar-se" en la misèria i en sentir-se sol o buit.

Imaginem-nos per un moment que tot això hagués deixat una marca...segur que estaríem tots pintats de mil colors!

Salut i força!

una bossa prou especial

Màgica.

Amb una mica de sucre ho sol·luciona tot.

Practically perfect in everyway.

Sí, ho has endevinat. És Mary Poppins, l’enveja de qualsevol supernanny de programes de TV actuals. Arriba sempre amb el vent fort de l’Est, gràcies al seu paraigües. Perquè a ella no li cal volar, és una noia molt british i l’elegància sempre va per davant de tot.

L’altre company indispensable de viatge és la seva gran bossa.

El primer cop d’ull pot decepcionar-te...de tamany ni massa gran ni massa petit, amb un estampat de flors (que a mi em sembla meravellós), és una bossa que pots mirar i que passi completament desapercebuda, sense pena ni glòria. Però, de cop, te n’adones que no és una bossa normal i corrent. És una intuïció, només. T’apropes a la bossa, fent com qui no vol la cosa i l’obres amb molt de compte. Potser et sembla que el color de l’estampat ha canviat una mica. Podria ser que sí...però també pot ser una simple il·lusió òptica, o una jugada de la imaginació. Per un moment, has tret la mà, entre espantat i divertit. Però com que el nen que tens dins s’ha despertat, saps que la tornaràs a posar. Primer remenaràs en el buit. Et concentraràs una mica i..ZAS! Tens una cosa a la mà. Un objecte que, segurament, i seguint les lleis de la física, és impossible que hi pugui encabir.

Benvingut a la bossa de la mary poppins!

Un lloc d'on pot sortir qualsevol cosa. On les aparences enganyen. On el tamany no importa, de debò. Ni res és el que sembla a primer cop d'ull.