Són les 12 del migdia. Ho tinc tot sota control. Ningú parla, ni riu. I ningú gosarà fer-ho mentres estigui vigilant cada gest, cada moviment, cada xiuxiueig. La meva mirada els fa por. Perquè JO MANO aquí.
Mentre compleixin les meves normes, no els passarà res. Però si no ho fan tinc la potestat per expulsar-los, desterrar-los i convidar-los a que no tornin mai més. No tan sols els faig fora, sinó que com a màxima autoritat que sóc, tinc el deure i l'obligació de ridiculitzar-los, infravalorar-los i fer-los sentir el que són: petites esclòfies, cucs de fang, peixos desmemoriats, cabres monteses que no tenen res més a fer que passar les hores al sol.
Inconscients, no saben que dins els meus dominis només es té una oportunitat. Un cop l'han desaprofitat, no poden tornar a entrar. No si volen sortir-ne il·lesos.
Els conec a tots i cadascun d'ells. I tots estan destinats a rebre, algun dia, el càstig que mereixen.
El meu sistema d'intimidació funciona a la perfecció des que el vaig instaurar, ningú en té cap queixa. Tot i això, tinc uns quants rebels en el punt de mira. Aranyes fastigoses, com la parelleta que es toca sempre però no parlen mai. Ho fan a propòsit. No es toquen prou com per a fer un escàndol públic, però estic segur que em miren quan ho fan, em provoquen, em posen a prova dia rere dia. Però un dia els enxamparé, n'estic segur. No pararé fins que ho aconsegueixi.
I els nous. La noia de l'alarma. Segur que l'ha fet saltar expressament, el meu sisè sentit m'ho diu. Hauré d'estar alerta amb aquesta, és perillosa, riu molt. I el grupet que va deixar un paper i un boli per a guardar lloc, i llavors feia veure que no era seu. Són amics entre ells. Hauré d'extremar precaucions, i estar aprop, molt aprop.
Les 8.50h. Sha acabat la jornada. He expulsat a dues noies aquest matí i a un grupet de nois granelluts (el roacutàn no els fa efecte, quina pena) aquesta tarda. Només queda la feina més agradable, fer fora a tothom qui quedi. I no em paguen per somriure, precisament.
- Per què deu estar tan content el guardià de la biblioteca? - penso mentres recullo les coses. He sentit com cantava òpera, avui. Seria Wagner?
Muahahahaha! Paper i boli per a guardar lloc, amateurs...
ResponEliminaMolt divertida la entrada, m'apunto el blog i et faré seguiment, riallera despistada. ;)
- Arnau.
Loolololoo0oo!!
ResponEliminaVisca aquest personatge tan... psicodèlic!!
-pIRISflàutica-
Aquest toc de simpatia final...potser és que és un molt bon actor i que va veure que fent del petit dictador podia fer la seva feina millor.
ResponEliminaAl final de la funció fins i tot el dolent de l'obra somriu quan saluda...i sovint passa que és aplaudit tant o més que el protagonista. Ell no deu saludar però potser els petits follets de la biblioteca aplaudeixen la seva actuació alhora que surten ara que ja no hi ha ningú.
"Quan escolto Wagner em vénen ganes d'envaïr polònia!"
ResponEliminad'aquí la petita menció del final de la historieta...Hitler sempre deia que el seu músic preferit era Wagner.
I bé, tothom sent fascinació pels personatges dolents, així com pels antiherois. Perquè mostren trets molt més humans. I perquè segur que tenen, en algun racó, una part bona per descobrir.