Companys i companyes!
Vivim sota el jou de la televisió, dels anuncis, i, en definitiva, del mercat de consum, que és el que mou aquesta punyetera societat capitalista. I què ens diuen constantment?
Que necessitem mil objectes, que ells ens proporcionaràn, per a ser feliços.
Perquè tothom vol ser feliç, no?¿
Algú d'aquí vol estar trist¿?
ningú?¿
Fins i tot, moltes vegades ens molesta que hi hagi alguna persona trista al nostre costat. Quin mal rollo, para de plorar, vaaa para, somriu, sigues feliç... Ens posa nerviosos, volem acabar-ho com més ràpid millor. No ho volem veure.
Igual que no volem veure la pobresa, la lletjor o la malaltia.
Però la tristor, la melancolia, la nostàlgia, la decepció, la ràbia son sentiments que EXISTEIXEN. Són dins nostre i no els podem negar sempre!
No podem perquè som humans.
Perquè ens preocupem.
Perquè ens passen coses.
Els sentiments que hom qualifica de negatius ens fan apendre moltes coses de nosaltres mateixos; de com som, de què no ens agrada, de com podem canviar. Els podem utilitzar per a crèixer o simplement per canalitzar emocions que tenim a dins.
Per això reivindico:
- el dret a tenir moments de tristor!
- la llibertat de plorar fins a reventar!
- la potestat de sanglotar i moquejar com nens petits!
Reivindico, en definitiva tots els matisos de grisos fins al negre com el carbó!
*dedicat a la merceditas...sempre tens raó, baby.
ei Maria! em sembla molt bé, però no acabo de veure com hi lliga la foto :P
ResponEliminauna abraçada!
Em penso que la foto pot estar relacionada amb la felicitat aconseguida per la llibertat d'expressió...
ResponEliminaJo només puc dir que… cada vegada se més… però entenc menys…
ResponEliminaQuè mou aquesta societat capitalista? Em penso que… la falta de cor dels éssers humans… em penso que han agafat el valor felicitat i l’han volgut aplicar com a allò que hem d’aconseguir per poder-nos autorrealitzar... però... què és la felicitat? Per a cada individu la felicitat suposa coses diferents... derivades de la seva socialització... les seves vivències... els seus valor... (segurament el capital cultural i capital educatiu hi té molt a veure).
Tothom vol ser feliç?; this is the question... pq. si tothom volgués ser infeliç... encara voldríem ser feliços? Fins a on arriba la nostra capacitat de decisió?
És veritat, en aquesta, la nostra societat (per bé i per mal) el patiment, la tristesa, etc. No és vist com a altres societats com a una font d’aprenentatge, una font de maduresa... no... aquí no... aquí només volem veure el “final feliç” així doncs... quina importància te que una persona tingui un bon estatus social encara que aquest s’hagi aconseguit robant... matant... o especulant?
La nostra és una societat materialista, una societat postmoderna que ens dona uns valors que alguns posem em dubte... així dons... vivim en la tristesa i per tant aconseguir la felicitat és l’objectiu? I don’t know...
Potser no és exacte que els neguem... sinó que... ens han construït socialment en un entorn on son “mal vistos”. Al mateix temps que tot ha canviat... tot continua igual... és possible que els morts tinguin més poder que els vius? Abans el treball dignificava... ara és simplement un mitjà per aconseguir altres coses... ens avergonyeix que els altres ens coneguin, que sàpiguen qui som.
Ocultem el que pensem que no s’acceptarà, el que pensem que ens etiquetarà per tota la vida, el que ens donarà una identitat que no és la nostra... constantment busquem l’acceptació i per tant... com aquests sentiments no són “correctes”... s’amaguen... es dissimulen... no es volen treure a la llum... serien com els draps bruts que han de quedar a casa... no s’exterioritzen... això ens fa feliços?
És una llàstima que això sigui així. Però... encara faig un pas més enllà i... em pregunto si exterioritzar-ho no és signe de debilitat en aquesta societat. Pq. es diu que els homes no ploren? Perquè no se’ls ha donat el dret a exterioritzar aquests sentiments? Desigualtats de gènere? En fi...
Així doncs... reivindico l’acció lliure dins la petita parcel•la de llibertat que ens correspon!!!!!
¬¬...
ResponEliminaevidentment...tothom entén els textos de diferent manera. pot ser perquè et conec i perquè hem tingut algun cop alguna conversa relacionada amb el tema que exposes...jo he tret conclusions diferents.
penso que la tristesa i la menlanconia no són acceptades. no de mala fe tampoc vomitarem sobre la persona que està plorant davant nostre..però si que ens crea incomoditat...ens fa patir veure algu que està trist, que no està passant un bon moment...el motiu exacte d'això em costa de definir...em costa de visualitzar... pot ser és perquè en el fons tots tenim un punt de tristor que volem amagar i que algu ens ho faci veure ens fa por? pot ser perquè ens han ensenyat que la premissa màxima de la nostra vida ha de ser aconseguir la felicitat i hem d'esforçar-nos amb totes les notres forces i ajudar a que els altres ho siguin també? no ho sé. no ho sé.
però tot i fer la reflexió moltes vegades em veig cometent aquest "error" patint perquè les persones del meu costat que estan tristes canviin immediatament la cara... i avegades sembla que ho faci per mi..per no patir més que no per ells mateixos, evidentment això sempre dins del meu subconscient.
ens molesta una imatge desagradable i la tristesa també.
pot ser el més adient seria preguntar a la persona en qüestió: ara què vols sentir? què necessites que t'aporti?
així doncs...com la gent de la foto alço el puny i reinvindco la llibertat a estar trist!!!
jajajajjaja
un petó merins
per cert..la foto és magnífica
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaquantes coses que han sortit!
ResponEliminaquan parlo de la llibertat d'estar trist, ho dic en els dos sentits;
1. el primer, com a persona que es sent trista. Massa cops intentem dissimular, amagar o fins i tot negar qualsevol sentiment negatiu. Perquè ens fa sentir petits, dèbils i vulnerables, davant dels altres i davant nosaltres mateixos. Potser perquè pensem que el nostre entorn no ho acceptarà..(que molt probablement sigui així)
O potser perquè ens han posat el xip de que HEM DE SER FELIÇOS.
La felicitat...una cosa tan etèria i difícil de definir...per a cadascú una cosa completament diferent. El problema no és intentar ser feliç, sinó imposar-te una felicitat falsa, instantània i buida, o sigui que no és real, no és la TEVA felicitat.
2. El segon sentit, és des de fora. Com deia la Merche...què fem quan veiem que una persona d'aprop nostre plora, per exemple?¿ ho intentem sol·lucionar de la manera més ràpida possible..no ploris, va! però potser el que necessita aquella persona és plorar fins que no li resti ni una sola llàgrima...
M'he trobat, al llarg de la vida, moltes persones que m'han consolat en moments de tristor...i recordo que una vegada em van abraçar i em van dir "Plora, plora tot el que necessitis". Em va alleujar d'una manera increïble. Proveu-ho, és fantàstic.
merci pels vostres comentaris!!! s'accepta qualsevol tipus d'aportació!!!
per al Guillem: la foto és del festival de Woodstock, i...per a mi ensenya gent reivindicativa, alliberada i feliç. Simplement l'he posat per això.
per a la sam: ja tens blog?? em dius l'adreça, que sino no puc entrar?un petunàs!
Antes de nada...felicidades por las reflexiones!! da gusto ver y sentir que en este mundo de materialismo y de globalización, en el que impera el no pensar, aún queda gente con sensibilidad, que utiliza sus neuronas y que comparte sus inquietudes :)
ResponEliminaComo persona que en este momento está triste...triste a reacción de la tristeza de otra persona...es dificil situarse lo bastante lejos como para dejar el espacio para que esa persona pueda vaciar todo su pesar y lo suficientemente cerca como para que no sienta que esta sola...es bonito saber que estan ahí, que alguien cercano te comprende...somos humanos y en teoria empáticos, sensibles a los sentimientos de los que nos rodean...nuestras interacciones se modulan a través de esas emociones que nos hacen débiles...sí...pero son las que en definitiva nos hacen vivir...una felicidad que es imposible que dure en todo momento ya que si no, no seríamos capaces de apreciarla, sin los momentos agrios, inevitables muchas veces en el transcurso de la vida.
Jo anava a dir que la foto representa gent reivindicant o això m'ha inspirat, però Marietaaa, ja ens has alliberat del dubte jejejeje
ResponEliminaBueno, jo com sempre vaig una mica tard... Ara m'he posat trista m'heu de consolar tots perquè és el que toca!!
És broma.
A veure, per començar m'ha agradat molt el text, m'he sentit com si tingués el televisor engegat i escoltés un anunci ben singular. D'aquells que et fan aturar, deixar estar el ke feies i tornar a pujar el volum de la tele ke havies abaixat perquè et molesta que a mitja peli... publicitat!! i normalment amb el volum més fort...
Bueno, a lo que anava. És cert, la tristesa no està ben vista. És... direm com has dit tu, com la lletjor. De fet, la lletjor és del toooot social!! Canons de bellesa, marcats per la societat!! I estar trist? Aquí tots estarem d'acord, segurament en totes les cultures, com és sentir-te trist, (encara que amb d'alters noms). La melancolia, (bilis negra, Hipòcrates), melancòlic, és com es deia abans algú que no tenia ganes de fer res, cansat, làbil, majoritàriament sense ganes de menjar, és a dir, depressiu. Tots tenim al cap a una persona així, amb postura decaiguda com si esperés alguna cosa, com si trobés a faltar quelcom, sempre suspirant... Però que hi ha de la similitut amb lletjor? La manera de tractar la tristesa, quan ens fa una visita no la acullim de bona gana, és normal, un estat d'ànim negatiu que ens produeix malestar, a més és del tot incontrolable quan ve, ve, no hi ha res a fer. Doncs no volguem rebutjar-la, sinó afrontar-la, no hem d'amagar-la ni amagar-nos sinó plantar-li cara. No és fàcil. Si un dia et sens decaigut, el millor és fer el que el cos et demana, quedar-te sota el llençol, plorar fins inundar l'habitació com Alícia al país de les meravelles, ella troba una sortida gràcies al mar de llàgrimes. No pots fer tot això perquè les teves responsabilitats no t'ho permeten? Doncs planta-li cara, tu pots més que ella, ves al mirall, mira't fixament i digues: "jo puc!" "Jo sóc fort/a!". Segurament el primer que et passarà pel cap és que és una mentida i que no vals una merda, quan vegis que ve aquest pensament atura'l! ataca'l! I repeteix-te que tu vals molt la pena i qui et digui el contrari està equivocat! i si t'hi pares a pensar, qui et dirà el contrari? Ni el mirall que mires podrà. Si la tristesa va per llarg, és millor anar a poc a poc, però no cal que ho expliqui que m'està quedant molt llarg això...
L'altre problema que es planteja: Com tractem els tristos. Fugim d'ells o els diem el que per convensió social ens han ensenyat que s'ha de dir: No ploris, va para, que no passa res. I si sí que passa? Doncs, si el que és vol és no donar provocar més dolor del que ja hi ha i no tens solucions, quan no s'ha de dir res de bo millor no dir res. A vegades els gestos diuen més que les paraules. A tots ens incomoda que algú plori, i aquest és el problema, la paraula incómode, hauríem de posar-nos al lloc de l'altre i entendre'l. Per qué plora? És sent sol? Ha perdut algo/algú? S'ha fet/Li han fet mal? El millor és estar al costat d'aquella persona, a vegades només amb el fet de fer companyia es sent millor. I no entraré en detalls quan el plor és intencional per aconseguir algo (ejem ejem.. Ò_ó xD), aleshores el millor és saber detectar-lo i actuar en consqüència, no és fàcil...
A mi algo que sempre m'ha molestat és la compasió, és un concepte que no m'agrada, mira nosé... per qué vens a molestar-me si el que vull és estar sol i que no em diguin res? Preguntar si estàs bé quan és clar que no és així... a mi em costa, però sé que molts cops això no és diu per educació...
Bueno, en fi, que estic perdent el fil pk m'enrollo com una persiana xD
En definitiva, no sé si ho he dit o que, però no hi ha res com desfogar-se. jejeje
petonets preciosa!!
P.D. si estàs trist i et manca l'alegria corra fes fora la melancolia, vine amb mi t'ensenyaré la cançó de la felicitat!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminamerdaaa, l'he borrat... :__ sense volguer...
ResponEliminaTornem-hi:
P.D.2 No oblidem les coses bones!! Que sempre guanyen les negatives. Prestem massa atenció en el que ens manca o ens sobra, i massa poca en el que tenim i és ben bo.
(Pensament negatiu... aturada del pensament (PROU! / COP A LA TAULA! / GOMA DE POLLO!)... i pensament boniquíssim triat prèviament. siii? ;) )
Finalment he decidit de deixar-hi escrit alguna cosa.
ResponEliminaEs pot ser feliç i estar trist? Jo estic convençut que sí. Hi ha molts esdeveniments que ens poden fer estar tristos i per sort o per desgràcia a la vida ens hi anirem trobant. Sento que la felicitat de veritat s'assoleix des d'un mateix, des del fons del seu jo i malgrat l'entorn ens ajuda a fer els passos o ens ensenya a fer-los la verdadera felicitat és la que és conjuga amb el verb ser i no l'estar.
Ens trobarem persones que ens donaran alegria i amb qui hi podrem intuir la felicitat però no penso que la felicitat estigui dalt d'un tamboret i que si una de les potes es trenca o se'n va el tamboret ha de caure. Sinó que la felicitat levita per sobre d'altres emocions i és el que ens fa sentir plens.
Això em dóna una gran llibertat i un gran desig d'arriscar i llençar-me per qui/pel que crec que val la pena i emocionar-me al màxim amb tot amb l'única por de prendre aquesta llibertat als altres.
Estimar la bellesa de tot fa feliç i en aquest aprendre a estimar aquesta bellesa hi va l'aprendre a ser feliç, immutablement feliç. Malgrat que una cosa bella ja no hi sigui o s'enlletgeixi si hem aprés més a ser feliços de veritat això no ens ho prendrà ningú.
m'encanta el concepte de la distància de la Laura, hem de saber estar a la distància justa i no és cosa fàcil.
ResponEliminaIris...jo sóc la primera que no em permeto estar trista i faig GOMA DE POLLOOOO i intento ser forta...per això feia la reflexió de que, a vegades, cal estar trist, no omitir el que sents sinó viure-ho amb tota la intensitat. El fet de plorar com un nen no l'he posat com un fet anectòdic. Fixa't que els nens ploren fins que rebenten, es posen vemells, criden, moquegen...ho dónen tot. Viuen el 100% de la tristor (encara que sigui una rabieta). I arriba un punt en què, com si fós màgia, paren de plorar. Perquè ja no els queda gens de tristor...ja ha passat.
A vegades cal conèixer-se a un mateix trist o simplement permetre-ho per no anar carregant...
respecte el concepte de lletjor; com que jo no concebo la bellesa com a veritat, no utilitzo, en aquest cas lletjor com a antagònic, sino com una manera d'englobar les coses desagradables, o que omitim, una manera d'ajuntar les coses que són reals però no volem que formin part de la nostra realitat, el que ens fa fàstig...no sé si m'explico.
Al claudi: sí! es pot ser feliç i estar trist, of course.
gràcies a tots per les vostres aportacions!!!em serveixen molt i serveixen a tothom que les vulgui llegir!
sou genials!