Nadala

Tot té un temps i una mesura. Fins que no ho trobes en el seu punt exacte, no entens la bellesa de les coses.

Sempre m'ha agradat l'ambient que es respira per Nadal, ni que sigui un pèl fals (comercial, comercialitzat, vull dir) un pèl manipulador, massa malgast de paper, d'energia. Crec que és bo que hi hagi llumets d'il·lusió pels carrers, que ens tapem la cara amb la bufanda i sentim les galtes calentes quan tornem a entrar a casa. Que els nens passegin amb els ulls ben oberts.

I sé que hauria de marxar, que els néts han de cagar el tió, que a casa m'espera tota la família, però no puc evitar un sospir i un instant més aquí. Aquest instant de Nadal, el punt exacte on una llàgrima cau i entens la bellesa de les coses.

Un viguetà mirant un arbre de Nadal.

Vic, 16 de desembre de 2011
(Text i fotografia from Marylou)

no vull però sí però no

- Vols caramels?

- ai...no hauria d'agafar-ne... Estic de règim, saps? Intento no menjar porqueries i fer exercici. Faig la dieta del color verd (l'últim crit a hollywood, la fan tots els famosos, fins i tot en Tom Cruise i mira que és raret el tio): consisteix en menjar enciam, broccoli, mongeta verda... al final l'acabes odiant, el verd, però el règim fa meravelles. No m'ho notes? Ahir les companyes de feina em van dir que semblava una altra, que se'm nota a la pell i a la silueta. A més, es veu que és molt sa per el trànsit intestinal, perquè tothom sap que la fibra fa anar...ja saps...de ventre. I clar, aquesta dieta té un altíssim contingut en fibra, com et pots imaginar. I el té verd també m'entra al règim. Clar, és del mateix color, en teoria. Tot i que a la tassa, quan ja l'has preparat, vull dir, no es veu ben bé de color verd, però mira...Entrarà un caramel de color verd? hmmm...segur que no perquè és sucre pur. A més estàn fets de plàstic, i quitrà. (Ho sé perquè això de la nutrició m'interessa molt últimament, i m'estic posant al dia, m'he comprat un llibre que has de llegir, és molt interessant, si vols te'l deixo.) Doncs el que et deia, que no són gens sans els caramels. De fet, ara feia molt de temps que ningú me n'oferia...no és molt de nens menjar "xuxes"? Bé, el meu dietista em permet donar-me un capritxet cada setmana, però no el malgastaré amb això...

- Llavors en vols o no?

- Bé...n'agafo un. Però només un, d'acord? Un no compta.

el petit dictador

Són les 12 del migdia. Ho tinc tot sota control. Ningú parla, ni riu. I ningú gosarà fer-ho mentres estigui vigilant cada gest, cada moviment, cada xiuxiueig. La meva mirada els fa por. Perquè JO MANO aquí.

Mentre compleixin les meves normes, no els passarà res. Però si no ho fan tinc la potestat per expulsar-los, desterrar-los i convidar-los a que no tornin mai més. No tan sols els faig fora, sinó que com a màxima autoritat que sóc, tinc el deure i l'obligació de ridiculitzar-los, infravalorar-los i fer-los sentir el que són: petites esclòfies, cucs de fang, peixos desmemoriats, cabres monteses que no tenen res més a fer que passar les hores al sol.

Inconscients, no saben que dins els meus dominis només es té una oportunitat. Un cop l'han desaprofitat, no poden tornar a entrar. No si volen sortir-ne il·lesos.

Els conec a tots i cadascun d'ells. I tots estan destinats a rebre, algun dia, el càstig que mereixen.

El meu sistema d'intimidació funciona a la perfecció des que el vaig instaurar, ningú en té cap queixa. Tot i això, tinc uns quants rebels en el punt de mira. Aranyes fastigoses, com la parelleta que es toca sempre però no parlen mai. Ho fan a propòsit. No es toquen prou com per a fer un escàndol públic, però estic segur que em miren quan ho fan, em provoquen, em posen a prova dia rere dia. Però un dia els enxamparé, n'estic segur. No pararé fins que ho aconsegueixi.

I els nous. La noia de l'alarma. Segur que l'ha fet saltar expressament, el meu sisè sentit m'ho diu. Hauré d'estar alerta amb aquesta, és perillosa, riu molt. I el grupet que va deixar un paper i un boli per a guardar lloc, i llavors feia veure que no era seu. Són amics entre ells. Hauré d'extremar precaucions, i estar aprop, molt aprop.

Les 8.50h. Sha acabat la jornada. He expulsat a dues noies aquest matí i a un grupet de nois granelluts (el roacutàn no els fa efecte, quina pena) aquesta tarda. Només queda la feina més agradable, fer fora a tothom qui quedi. I no em paguen per somriure, precisament.

- Per què deu estar tan content el guardià de la biblioteca? - penso mentres recullo les coses. He sentit com cantava òpera, avui. Seria Wagner?