Corre, vola, endavant, endavant, no paris mai ni miris enrere, no hi ha temps! Continua caminant a pas ràpid per els minuts, les hores, els dies i , si pots, a través dels mesos i els anys, o els perdràs irremeiablement. No tens temps a perdre. No pots permetre't aquest luxe, de vida només n'hi ha una i hem de ser productius! Com? Que vols parar, ara? No, no. No ho has entès. El rellotge marca l'hora de seguir en moviment. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.
Recorda que has de fer mil coses. Recorda que no pots fallar ara.
Corre. Fes-ho tot com puguis i corre. És igual si estàs cansat. No importa si les forces et fallen, tens agulletes o tens mal de cap. No canviarà res que ho facis bé o malament o que no tinguis temps ni tan sols d'abacar. Això no li importa a ningú. Has d'anar ràpid. Les agulles del rellotge no paren, oi que no? Ja estàs fent tard, un altre cop.
Un cop vaig llegir que la vida no es una cursa, sino un tir al blanc. Lo que importa no es estalviar temps sino la capacitat de trobar una diana, i la punteria esclar ;)
ResponEliminaUn petó
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAquesta sóc jo! Em recorda el conill blanc ke no té ni un moment per aturar-se a parlar amb l'Alícia, sempre pendent del pas del temps.
ResponEliminaPerò jo opino que si ho fas bé o malament si que té conseqüències, sí que és important. Jo molts cops m'equivoco i m'agradaria tornar enrere, suposo ke és inevitable..., però sempre es pot intentar arreglar jeje
mua!! Aviam si ens veiem aviadet!!!
jajaja m'encanten les metàfores que heu utilitzat. El concepte del tir al blanc i el conill d'Alícia són completament antagònics.
ResponEliminano m'agrada quan em sento així, esclava del rellotge, conill blanc, una estressada en aquest món boig d'estressats, de zombies amb l'únic criteri de ser rendibles i fer-ho tot amb el mínim de temps possible, sense gaudir del cami.
Mola que es puguin treure tantes interpretacions i tan dispars d'algo que tots patim i vivim per igual. Com es el pas del temps. Gaudim del camí!
ResponEliminaÉs curiós que el pas del temps i el tic-tac es fa obsessiu quan cal arribar a algun lloc, quan cal acabar alguna cosa.
ResponEliminaEl rellotge desapareix es descontrola, queda xuclat pel propi temps quan és del camí que gaudim. Quan és el camí que pren importància i no arribar a algun lloc: quan la companyia, el lloc, la situació són vàlids per si sols i no cal acabar res, o assolir cap cim per trobar que allò ha estat bé.
Però sí...sovint fem tard...
Desitjo tant estar una estona realment sense temps...des del moment en que ens vam acomiadar fa tres diumenges que ho espero...
M'ha recordat el conte dels dos que caminen. M'ho vaig passar molt bé escrivint-lo...
Trobo a faltar un aparell per aturar el temps...no haver de córrer més quan estic amb tu...
ResponElimina