Ja hi som, nois. Hem arribat on volíem arribar: som metges.
Desprès de sis anys, (sis! quan vam començar semblava que mai s'acabarien!) ens hem graduat, hem arribat al final del camí. Això vol dir que hem crescut, que ja som grans, que ja tenim els coneixements i som capaços d'assumir les responabilitats que ens pertoquen per a la nostra professió. O almenys, això ens diu el sistema universitari actual, d'avaluacions pràctiques amb dubtós consens entre evaluadors i exàmens tipus test repetits fins a la sacietat.
Però deixem-nos de tonteries. No sabem res, i la vida ens ho repetirà, ens saccejarà de tant en tant per a recordar-nos que queden moltes coses per apendre, encara. I plorarem, i alhora agraïrem cada cop, perquè voldrà dir que ens n'adonem del que ens falta per saber i que podem millorar.
L'important d'aquests sis anys ha estat la gent que m'ha envoltat. Des dels meus monguis, que espero no perdre mai, fins a les noies del bar (tallat amb espuma, somriures i "cotilleos" assegurats cada matí) passant per els companys Sant Pau. Perquè, tot i que no sé moltes coses d'alguns de vosaltres, he après i m'heu ensenyat, sense voler-ho. I m'heu sorprès moltes vegades, de manera molt positiva, des de gent que sempre dóna la opinió fins a persones que potser passen més desapercebudes. També hem tingut opinions ben diferents, i hem debatit i hem canviat d'opinió i hem tornat a canviar moltes vegades. Hem reivindicat els nostres drets com a estudiants i hem aconseguit moltes millores, que, sense les nostres protestes, no haurien canviat. Hem organitzat les colònies, la setmana cultural, la coral, mil actes a sant Pau (sopars, festes, fins i tot uns jocs florals...). Hem pogut amb tot i més. Hem viatjat a Cuba tota la promoció junta. Hem fet un acte preciós de graduació. Ens hem indignat amb Rivelinos.
Us adoneu de tot el que deixem enrere? Del que deixem a les promocions que vénen?
Podem estar orgullosos de ser un curs que ha construït, tant en humanitat com en projectes. Gràcies per els moments viscuts. Des de la conversa més amena d'un matí abans de pràctiques fins a la més trascendental. Ho trobaré a faltar. Us trobaré a faltar.
A tots, us desitjo tota la felicitat del món. Als que no ens hem de veure en molt de temps una abraçada amb tot el meu afecte. Als que seguirem el camí junts, sabeu que us estimo i us seguiré estimant.
Visca Sant Pau! Visca la nostra promoció!
Mary
Bones!!!Sóc la Núria, l'amiga del Claudi. Et puc dir que m'has emocionat!!!Tandebó provoqui la mateixa reacció en els teus companys!!!!Per una estona m'agradaria haver estudiat amb vosaltres!!!Espero que tots els futurs metges que sortiu d'aquí tingueu en compte que si no som humans no podem tirar endavant i que heu de viure la vostre professió com el primer dia que curareu un malalt, com el que diagnosticareu una malaltia greu i com el dia que donareu una bona notícia a un famíliar.
ResponEliminaTandebó sigueu sempre joves mentalment per la il·lusió que ens comporta totes les coses noves i per les ganes d'aprendre dia a dia. FELICITATS DOCTORS I DOCTORES!!!!
¡Ostras, Dra. Saladich!
ResponEliminaNo sabía de la existencia de este blog, que ahora seguiré fielmente.
¿Qué decir de esta entrada?. Sin duda, han sido los mejores años de mi vida; y ello se debe en una inmensa parte a la gente que me he encontrado en el camino, especialmente a la familia de Sant Pau.
Nos fuimos de allí sin conocernos todos del todo; pero afortunadamente nos queda mucha vida por delante, muchos sueños que cumplir y la solidaridad de aquellos años.
Sólo espero poder seguir conociendo mejor a los que ahora paso a llamar "mis compañeros de profesión" en los años que nos quedan.
Me has hecho llorar, cabrita!!!!! xDDD
Un besito!
-Karina-
em fa molta ilusió que t'hagi transmés aixó, de debò.
ResponEliminai...ja saps que jo també sóc fan teva!!! m'alegra que t'hagi agradat el blog, t'animo "ferviemntemente" a començar-ne un de teu!!! segur que tens un munt de coses per dir!
un petunàs karins!!