Hola a tots!
últimament la meva confiança en el gènere humà està minvant de manera dràstica. M'he vist envoltada d'individualisme, mentides i orgull, de gent que fa mal perquè no pensa o perquè li han fet mal alguna vegada. S'equivoquen. És una resposta errònia, i és molt fàcil caure-hi.
Per tant proposo que ens tornem a il·lusionar. Que penseu en un moment en què heu dit: "com mola! No tothom es mira el propi cul tota l'estona, hi ha gent que pensa en els altres!". Segur que hem vist reaccions molt humanes (en el bon sentit) en algun moment, i que ens han fet somriure.
Començo:
Un dia, ara fa un temps, anava pel metro i un noi, més petit que jo, concretament vestit de punkarra, li va oferir el seu seient a una senyora gran, d'aquestes burgeses de Barcelona de tota la vida, amb el monyo gris i unes crosses. La senyora, que portava molta estona de peu, no ho considerava una obligació, com fan moltes, i li va donar les gràcies de cor. Immediatament en el vagó dos o tres persones varen fer el mateix. I van aconseguir fer-me somriure i fer somriure a altra gent per uns instants, tan sols unes poques parades de metro, però es respirava un ambient diferent al habitual, amb empentes i cares de mala hòstia, com si tothom estigués molest de compartir el vagó. Això és ser humà.
Gràcies per la col·laboració!
Mary
Doncs ara mateix m'ho hauria de pensar, però... El que si que puc aportar és que a Taizé he viscut vàries d'aquestes experiències, com un cop que vaig presenciar una abraçada espontània d'un petit nòrdic, d'uns dos anyets, a un noi africà d'uns 30 anys. No es coneixien de res, però va ser un moment molt tendre i també hi va haver molts somriures =)
ResponEliminaapostem per fer un món més solidari, que pensi en la comunitat. abandonem una mica l'individualisme...perquè aquest és l'origen de tot mal.
ResponEliminano deixis de creure en això per molta merda que a vegades sembli que ens rodeja.
t'envio un petó nineta dolça.