- Vine Tsukiko - em va convidar tendrament, aixecant l'edredó.
- Ja vinc - vaig xiuxiuejar. Em vaig estirar al seu costat i el vaig sentir molt aprop. Ell va besar els meus cabells vegada i una altra. Em va acariciar els pits, al principi per sobre el quimono i desprès per sota.
- Són molt bonics. Ets una noia encantadora, Tsukiko- va afegir, mentre continuava acariciantme els cabells. Els ulls se'm tancaven de la son.
- Em quedaré adormida, mestre - el vaig avisar.
- Doncs dormim, Tsukiko - em va respondre.
- És que no vull dormir - vaig musitar, però no podia obrir els ulls. Era com si la mà del mestre em fes venir encara més son. Li volia dir que no em deixés dormir i demanar-li que em fés l'amor, però la llengua em pesava massa i només vaig aconseguir balbucejar:- No vull...dormir. No vull. Encara no.
Quan estava apunt d'adormir-me, vaig sentir els crits de les gavines que sobrevolaven el mar. Ni tan sols vaig ser capaç d'obrir la boca per a demanar-li al mestre que no s'adormís. Arraulida als seus braços, vaig començar a caure en un abisme profund. Estava desesperada. Em sentia arrossegada cap a un son que s'allunyava del son del mestre. Les gavines cridaven sota les primeres llums de l'alba.
extret de "El cel és blau, la terra blanca."
Dormir. Per a somiar o per a roncar, és igual! Igual de reparador i absolutament necessari. El cos ho demana. Ho exigeix. En alguns moments fa ràbia dependre d'això, de les necessitats estrictament físiques, doncs és un luxe haver de perdre el temps d'aquesta manera. I en d'altres moments...és un caprici tan satisfactori! Sobretot amb algú al costat (algú que no et prengui la manta ni t'axafi, i que no t'estigui molestant, que vulgui senzillament dormir al teu costat. Sembla impossible? no ho és!).
Què ho fa que quan et sents absolutament còmode amb aquesta persona et vénen ganes de dormir? aquesta sensació de pau i tranquil·litat m'és tan familiar! m'encanta aquest text...
bona nit a tothom!
