take a look!

Recorda que les aparences enganyen i res és el que sembla a primer cop d'ull. Remena, tria, i queda't amb el que més t'agradi d'aquesta bossa d'on en pot sortir qualsevol cosa!

dilluns, 4 de gener del 2010

un conte

L’altre dia em van explicar un conte…tracta de l’art, però sobretot de l’expressió, de la llibertat, i de…bé en parlem al final del conte que sembla que això comença:


La Maria era una nena molt maca. Li agradava jugar amb la seva nina i dibuixar utilitzant tots els colors que tenia a cada dibuix. I la seva caixa de colors n’hi havia moltíssims, ordenats per tonalitat i amb les puntes gastades de tan dibuixar. Llavors tenia cinc anys. Els seus pares canviaven de lloc de treball sovint, pel que havia de canviar també d’escola. Però això a ella no li importava perquè li agradava molt anar a l’escola. Li encantava tenir nous amics i apendre cada dia coses noves.

Era el seu primer dia a la nova escola. La Maria estaba molt, molt contenta. Portava una motxilla nova amb la caixa de colors a dins. A classe, la mestra els va dir:

-Farem un dibuix.


La Maria va agafar un full, va treure d’una revolada la caixa de colors i, contenta com un pésol, va començar a dibuixar. Tenia un munt d’idees al cap, no es decidia si faria una princesa, o animalets o…


- Maria, no comencis encara, farem un dibuix d’una flor. –va dir la mestra


I la Maria, sense perdre un instant i feliç de la vida, es va posar a dibuixar una tija de color verd lluent, com a ella li agradava. I de cop i volta la seva mestra la va aturar.


- No, Maria, no! Farem un dibuix d’una flor amb la tija de color marró, amb una sola fulla, de color marró. Tindrà els pètals blancs, com una margarita, i una rodona de color taronja al bell mig. Així serà la flor que dibuixarem. No pot ser de cap altra manera.


I la Maria, més seriosa, es va posar a dibuixar el que li manaven.




La Maria va anar fent en aquella escola. I va passar el temps i la van canviar un altre cop. Era el seu primer dia en una escola nova, i la mestra els va demanar que féssin un dibuix.




Però la Maria estaba quieta. No dibuixava.





La mestra se li va apropar i li va dir:

- Maria, que no dibuixes?





I sense dir paraula, la Maria va treure poc a poc la caixa de colors.





I va pintar una flor amb la tija de color marró, amb una sola fulla, de color marró. Amb els pètals blancs, com una margarita i una rodona de color taronja al bell mig. No podia ser de cap altra manera.





_____________________________________________________________
Diuen que tots podem ser artistes, que tots tenim la capacitat de copsar la bellesa i de expresar-la d’alguna manera. Aquesta és una historia que mostra com es pot tallar les ales a la imaginació, de fins a quin punt en som, de fràgils.
És un conte trist. Un conte on la innocència se’n va lluny, i es destrueix la il·lusió.











* per una nit en què no vam saber obrir l’ampolla de vi. per a la persona que ara ja sap utilitzar el lleva-taps.

6 comentaris:

  1. adriiii perquè no puc mirar el teu blog???? :( com ho haig de fer???
    petunets!!!

    ResponElimina
  2. uau maria! m'encanta tot el que poses :)
    aniré passant per aqui ok?
    Sóc la Lorena, un petonet ^^

    ResponElimina
  3. ei, m'ha recordat inevitablement 1984. Suposo que això és un elogi ;)

    l'altre dia vaig veure la pel.lícula. Fantàstica adaptació, val molt la pena! No se si te'n recordes però la Pilar Sànchez ens la va posar a filosofia

    una abraçada! intentaré seguir el bloc

    ResponElimina
  4. jajaja per favor no ho comparis amb 1984!!! sóc superfan!!! res e spot comparar amb això!!
    ara en sèrio...gràcies!!!

    ResponElimina
  5. Hola...me ha encantado el cuento y lo que se sustrae de él: totalmente de acuerdo!

    Por cierto, 1984...os referis a la película?

    Enhorabuena y ánimo, a continuar así! ;)

    ResponElimina