take a look!

Recorda que les aparences enganyen i res és el que sembla a primer cop d'ull. Remena, tria, i queda't amb el que més t'agradi d'aquesta bossa d'on en pot sortir qualsevol cosa!

dissabte, 17 de desembre del 2011

Nadala

Tot té un temps i una mesura. Fins que no ho trobes en el seu punt exacte, no entens la bellesa de les coses.

Sempre m'ha agradat l'ambient que es respira per Nadal, ni que sigui un pèl fals (comercial, comercialitzat, vull dir) un pèl manipulador, massa malgast de paper, d'energia. Crec que és bo que hi hagi llumets d'il·lusió pels carrers, que ens tapem la cara amb la bufanda i sentim les galtes calentes quan tornem a entrar a casa. Que els nens passegin amb els ulls ben oberts.

I sé que hauria de marxar, que els néts han de cagar el tió, que a casa m'espera tota la família, però no puc evitar un sospir i un instant més aquí. Aquest instant de Nadal, el punt exacte on una llàgrima cau i entens la bellesa de les coses.

Un viguetà mirant un arbre de Nadal.

Vic, 16 de desembre de 2011
(Text i fotografia from Marylou)

dimarts, 13 de desembre del 2011

mai en sobren! passeu i agafeu-ne.

(i no oblideu deixar-ne a la resta!)

dilluns, 14 de novembre del 2011

Carta al pacient


Benvolgut, benvolguda,

Només t’escric per a dir-te que, durant els sis mesos que porto exercint la professió de metge, m’he fet gran gràcies a tu. Sols sóc una resident de primer any, que intenta apendre a ser cirurgiana.

En aquest temps, t’he examinat i vist de tots els colors possibles: groc, blau, vermell, blanc. He auscultat els batecs del teu cor i l’aire entrant pels teus pulmons i sentit els teus budells en moviment. He vist els teus mocs, la teva bilis, orina, fempta, pus... T’he demanat analítiques, radiografies, TACs, i endoscòpies. Encara que no t’ho creguis, també t’he operat (tranquil, sempre ho he fet amb supervisió). M’han despertat a les 4 de la matinada i he vingut a alleujar-te el dolor. He parlat amb tu, en ocasions t’he intentat tranquilitzar i altres vegades sols he pogut donar-te males notícies, però sempre estant al teu costat. He plegat tard de la feina perquè creia que et podia ajudar i ajudar als meus companys. M’estic formant per a progressar dia a dia i ser millor metge per a tu.

Potser aquesta és la nostra (o, parlant per mi, la meva) petita debilitat. No ens importa passar més hores de les que diu el contracte, no utilitzar el temps de descans o anar a l’hospital a veure un pacient un dia de festa. Se’n diu vocació.

Avui et vull demanar una cosa, pacient meu.

Com suposo que ja sabràs, els dies 15 i 16 de novembre el sindicat de metges de Catalunya ha convocat una vaga. Alguns diuen que té un compoment polític, altres que no queda clar per què ens manifestem i encara n’hi ha que creuen que els metges som una classe benestant i que no passa res si ens retallen més. Tot això pot tenir part de raó, però el que sí és cert, i vull que em creguis, és que les retallades no tan sols ens afecten als treballadors de la sanitat, sinó que afecten a la qualitat assistencial i per tant, que t’afecten directament a tu (ben al contrari del que diu el nostre estimat conseller). Els recursos seràn pitjors, hi haurà menys personal i més mal pagat.

Jo no dic que no ens haguem d’ajustar el cinturó. Tampoc sóc de cap partit polític. Simplement hi ha certes coses que no podem permetre, com les tisorades sense planificació i sense escrúpols. Ja ens han retallat prou, ja han abusat de la nostra vocació. És hora de que ens conscienciem tots.

Per això et demano com a ciutadà/ana, com pacient i com a persona, que simpatitzis amb nosaltres. La sanitat NO és un bé privat. L’atenció mèdica és un dret universal. Els que hi treballen (metges, enfermeres, i tot el personal sanitari) es mereixen un sou digne, i els ciutadans mereixen una sanitat de qualitat!!! Uneix-te pel teu bé i pel de tots!


Moltes gràcies.




dilluns, 1 d’agost del 2011

Posar la vida en caixes. Manual d'ús.

1. Valorar tots els objectes que hi ha a la teva habitació i triar.
Per què te n'emportes alguns i altres els deixes? No ho saps. Simplement, alguns records saluden per darrere, rient, i no hi ha manera que te'n puguis desfer. I potser el tornes a mirar i aquesta espurna s'ha esvaït. Canvies d'opinió i decideixes llençar-ho. Llavors, hàbilment, el record brilla i et pica l'ullet. Res a fer. Dins la caixa, amb la resta. Encara no has pogut desfer-te de res. Ets un nostàlgic.

2. Mirar àlbums de fotos no és una bona idea i ho saps. Justament per això cal reservar un temps per a fer-ho. Segur que quan comences, no pots parar. Ets un nostàlgic.

3. Hi ha mil objectes sense cap mena d'ús que intentaràs guardar amb múltiples excuses: és "mono", divertit, és lleig però no saps perquè creus que ho has de tenir, en ens trenta però segur que el trenta-u també és absolutament necessari...Comences amb síndrom de Diogenes (o sigui, estàs en clar risc d'acumular porqueria).

*) Potser en algun moment t'agafa el rampell invers i decideixes buidar les caixes que tan cuidadosament havies empaquetat i quedar-te a casa. Segur que en el mateix moment en què la major part del contingut és distribuïda de manera màximament caòtica i alhora homogènia pel terra de l'habitació, ja has canviat d'opinió.


El cartró pot tenir moltes vides.



dilluns, 6 de juny del 2011

Carta als indignats


A tots els indignats i indignades, als que han estat a les places i als que han simpatitzat amb el moviment!

Per primera vegada en molt de temps, el sistema democràtic actual no havia esta qüestionat d'una manera tan profunda i estesa (experts diuen que és el nou maig del 69). Feia molt que tots ho pensàvem, feia molt que no ens sentíem ni representats, ni partíceps ni beneficiaris. De què serveix dir-li democràcia si el govern deixa al poble enrere?

Estem descontents. Estem indignats i som molts. Hem construït un moviment de canvi pacífic, transversal i apolític. I tu, que llegeixes això ara mateix, estic segura que encara que no et consideris un indignat, ho ets. Aquesta és la senzillesa del moviment. Tots som indignats. Tots tenim més d'un motiu per a ser-ho.

Només espero, i per això escric, que el moviment no perdi força. Només he estat a plaça Catalunya una tarda (m'estic movent més per Sabadell, quan els horaris ho permeten) però em vaig emocionar. Tot allò havia sortit de la resposta de persones anònimes, que estaven treballant en un projecte comú i necessari. Cadascú posava el seu granet de sorra.

Hem d'evitar, però, perdre allò que caracteritza el moviment. Hem de seguir indignats, hem de seguir sent un moviment pacífic i sense idees ni vinculació política de cap mena.

La nostra feina és, en primer lloc, fer saber a tothom de totes les edats i de tots els estatus socials que se'ns estan pixant a sobre. I exigir als polítics que d'una vegada que el poble governi: fer-nos escoltar.
I en un futur proper hem de denunciar totes les injustícies que veiem. I no perdre'ns en el concepte, mai, mai.
I més endavant, començar a fer petites accions, a nivell local, per a millorar. Poc a poquet es pot arribar molt lluny. No hem de tenir pressa ni voler mostrar resultats. Només començar un camí nou, una manera nova de veure el món, com si ens poséssim per primer cop ulleres, al principi tot és un pèl borrós i desenfocat, però estem segurs que poc a poc els contorns s'aniràn fent nítids.

Endavant i força!





dimecres, 27 d’abril del 2011

Perquè la gent no menja núvols.

(història en 7 imatges)

Vet aquí un dia, dos joves trempats de Sabadell és van proposar descobrir el per què la gent no menja núvols. Com podia ser, amb la textura més esponjosa que tenien? Semblaven dolcets, o potser un pèl àcids.




Que fàcil agafar-los! Ja són nostres!


Cap a dins! Bon porfit!




Mmmmmm quin gust més estrany.
Tu també el notes, oi?
I si...



escopim ja!!!!..puaaaaajjjjjjjjjjjjjj
I ara què en fem?

Els deixarem on eren.

Així ho van fer, van deixar els núvols on estaven abans, en el cel blau.
I vet aquí perquè la gent no menja núvols.
Fi.

Dedicat al meu Patopatopatopato.

dimecres, 13 d’abril del 2011

dissabte, 9 d’abril del 2011

penjant d'un fil


Notes com el fil del que penjes es desfà. És una sensació que és transmesa des els pelets finíssims del que està compost. Mires avall i no es veu res. Però qui és el maníac que pensaria que al final de la foscor l'espera un coixí de plomes? Ningú. Suposes que Murphy es complirà de nou i t'esperarà el pitjor que pugui passar. Ets llest. Ja has caigut altres vegades, tot i que aquest cop l'incertesa que t'envolta és més densa.


Res depèn del que facis.

Així que sues, tremoles, però inexorablement el fil perd consistència i no hi pots fer res.


Esperes el moment en què la mà deixarà de notar l'aspror del fil. Saps del cert que en un determinat instant, tot el que t'envoltava quedarà lluny, allunyat en un remolí de sensacions ascendents a l'estòmac. Potser et vindràn pensaments estranys al cap, com per exemple, com podríes haver evitat arribar a aquest precipici, a aquest trist final.


Ara te n'adones del que realment ha succeït. Has estat mandrós i has deixat que l'incertesa t'ennuvolés el pensament i s'apopés fins a no deixar-te espai. Toques l'incertesa. És com un cotó dens que t'envolta però no et sustenta. Deixarà que la força de la gravetat faci el seu efecte. I alhora, cada cop que fas una inspiració angoixada saps que entra als teus pulmons, l'incertesa.




Tot s'acaba.

Així que sues, tremoles. Però saps que el fil s'acabarà trencant.

L'única opció és saltar, abans que passi tot. Abans que t'ofeguis i abans que el fil es trenqui. Però, cap a on saltar? No es veu un borrall.

Plores, sense fer xivarri, però les llàgrimes davallen, sense permís, les galtes.

Tanques els ulls, agafes forces, comptes fins a tres...

...i saltes!


(un salt de fe. un salt de fe. tot ha deixat de dependre de tu, ara.)





dimecres, 16 de març del 2011

l'estació


Perduda.
La ciutat sempre dóna sorpreses.
Gires una cantonada i apareix un lloc nou, desconegut.

Estic confosa entre els sorolls estrepitosos i els crits de la gent, crits nassals que busquen alguna cosa "Chai, chai, chai!", "Samosa, samose, samosa!", repeteixen sense parar, esperant una resposta que no arriba. Paren un instant i tornen a començar la seva lletania, sense descans. Són bèsties humanes que ploren.
I de cop passa una màquina que encara fa més soroll i es mou amb rapidesa però frena. I els éssers que criden pujen, i d'altres baixen, i tot sembla entrar en el caos més total per uns instants. Bosses, paquets, maletes, s'intercanvien en una dansa sense control aparent.
Com que la màquina no sembla perillosa, m'hi acosto. Fa olor a carbó cremat. Dins, és ple de vida, dones amb saris multicolors, nens amb mocs a la cara i punjabs amb els seus mocadors. Tots s'aixequen, seuen, canvien maletes de lloc, s'empenten, criden, agiten els braços. Tot està en moviment constant.

I de cop, una maneta petita treu un tros de chapati per la finestra. Molt aprop del meu morro.
Mmmmmh boníssim
Sóc una vaca omnívora. El pa m'encanta. I tenia molta gana.
Segueixo passejant per davant la màquina, aviam si hi ha sort. Una altra mà surt entre les reixes de la màquina. Em toca el front i me'l pinta de vermell.

Segueixo tenint gana. Aquí no hi ha res de verd per a menjar. I la màquina comença a fressar i a reviure.
Marxo. Als llocs dels homes que hi siguin els homes. Buscaré un lloc menys estrany, més tranquil. L'Índia és prou gran.

dijous, 27 de gener del 2011

the M day



Tots els que sabeu què és estudiar durant hores i hores llistes de fàrmacs.

Tots els que heu estat anant a la biblioteca durant els darrers sis mesos. Fidels a la mateixa taula i a la mateixa cadira.

Tots els que teniu l'habitació plena de post-its recordatoris.

Tots els que en algun moment heu tingut malsons i heu somiat que no arribàveu, que no teníeu temps d'acabar i desgràcies variades i us heu llevat encara pensant que era real.

Vosaltres ho sabeu.


Sabeu què és esperar que arribi el dia "M". I sabeu què és que es vagi apropant irrevocablement, que de cop, ja sigui a la cantonada.


Ho hem fet el millor que hem pogut. Seguirem fent-ho el millor que podrem, donant-ho tot. Suposo que ser metge és una mica això. Esforçar-se, fotre's, estudiar, tenir menys vida social de la que voldries. Però no ho fem perquè siguem uns masoques, sinó perquè el que vé desprès val la pena.


I el dia "M" es segueix apropant...



MOLTA SORT A TOTS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!



divendres, 14 de gener del 2011

smile


A vegades, no és tan fisològic ni senzill. Quan tens contracció dels dos masseters, i et fa mal la mandíbula i el cap. Sí, hi ha dies que necessitem una mica d'ajut.

dimecres, 5 de gener del 2011

els reis mags de l'orient porten coses a la gent


-T'has portat bé?
-Sht! Calla!! Que ja vénen!!! Els reis, els reis!!!

La il·lusió a la cara dels nens fa que tot tingui sentit, que tot valgui la pena. Qui vol venir a veure la cavalcada amb mi?