als meus doctors i doctores

Ja hi som, nois. Hem arribat on volíem arribar: som metges.

Desprès de sis anys, (sis! quan vam començar semblava que mai s'acabarien!) ens hem graduat, hem arribat al final del camí. Això vol dir que hem crescut, que ja som grans, que ja tenim els coneixements i som capaços d'assumir les responabilitats que ens pertoquen per a la nostra professió. O almenys, això ens diu el sistema universitari actual, d'avaluacions pràctiques amb dubtós consens entre evaluadors i exàmens tipus test repetits fins a la sacietat.

Però deixem-nos de tonteries. No sabem res, i la vida ens ho repetirà, ens saccejarà de tant en tant per a recordar-nos que queden moltes coses per apendre, encara. I plorarem, i alhora agraïrem cada cop, perquè voldrà dir que ens n'adonem del que ens falta per saber i que podem millorar.

L'important d'aquests sis anys ha estat la gent que m'ha envoltat. Des dels meus monguis, que espero no perdre mai, fins a les noies del bar (tallat amb espuma, somriures i "cotilleos" assegurats cada matí) passant per els companys Sant Pau. Perquè, tot i que no sé moltes coses d'alguns de vosaltres, he après i m'heu ensenyat, sense voler-ho. I m'heu sorprès moltes vegades, de manera molt positiva, des de gent que sempre dóna la opinió fins a persones que potser passen més desapercebudes. També hem tingut opinions ben diferents, i hem debatit i hem canviat d'opinió i hem tornat a canviar moltes vegades. Hem reivindicat els nostres drets com a estudiants i hem aconseguit moltes millores, que, sense les nostres protestes, no haurien canviat. Hem organitzat les colònies, la setmana cultural, la coral, mil actes a sant Pau (sopars, festes, fins i tot uns jocs florals...). Hem pogut amb tot i més. Hem viatjat a Cuba tota la promoció junta. Hem fet un acte preciós de graduació. Ens hem indignat amb Rivelinos.

Us adoneu de tot el que deixem enrere? Del que deixem a les promocions que vénen?

Podem estar orgullosos de ser un curs que ha construït, tant en humanitat com en projectes. Gràcies per els moments viscuts. Des de la conversa més amena d'un matí abans de pràctiques fins a la més trascendental. Ho trobaré a faltar. Us trobaré a faltar.

A tots, us desitjo tota la felicitat del món. Als que no ens hem de veure en molt de temps una abraçada amb tot el meu afecte. Als que seguirem el camí junts, sabeu que us estimo i us seguiré estimant.

Visca Sant Pau! Visca la nostra promoció!

Mary

Apologia de les petites coses o més Mary que mai.

Cada cop me n'adono més que les petites coses són les importants, i que cal prescindir de convencions i de pautes prefixades, de regals d'aniversari, de somriures falsos, de converses per omplir el temps. Sobretot cal prescindir de les paraules, regne de les mentides,de càrrecs, d'afalacs, de paraules carregades de segones intencions i utilitzades (les paraules! que en realitat són inofensives) per a fer mal.

Vull prescindir de tot això. Vull sentir que prefereixo de regal un somriure o una paraula bonica dita de debò, i que això em fa més feliç. Vull dir cada paraula tal i com la sento, sense filtres, sense mentides ni merda. Vull sentir que estic aquí i ara. Apreciar un cafè i una gota de pluja. Vull estimar a la gent que està aprop, que pateix i lluita al meu costat. En definitiva donar i rebre petites coses.

Però us n'heu adonat que en són de grans les petites coses? Sense elles, no som res. I veig que les petites coses, els petits moviments i petits instants s'han d'omplir amb veritat, autenticitat i bellesa, si no estem perdent el temps. Si ho poguéssim fer tot seria molt molt més senzill. Sóc una ingènua? Potser sí, però m'és igual. Que cadascú els dóni el valor que consideri oportú, per algun motiu els diem així, petites, perquè no tothom les sap apreciar.

Peace and love.