el petit dictador

Són les 12 del migdia. Ho tinc tot sota control. Ningú parla, ni riu. I ningú gosarà fer-ho mentres estigui vigilant cada gest, cada moviment, cada xiuxiueig. La meva mirada els fa por. Perquè JO MANO aquí.

Mentre compleixin les meves normes, no els passarà res. Però si no ho fan tinc la potestat per expulsar-los, desterrar-los i convidar-los a que no tornin mai més. No tan sols els faig fora, sinó que com a màxima autoritat que sóc, tinc el deure i l'obligació de ridiculitzar-los, infravalorar-los i fer-los sentir el que són: petites esclòfies, cucs de fang, peixos desmemoriats, cabres monteses que no tenen res més a fer que passar les hores al sol.

Inconscients, no saben que dins els meus dominis només es té una oportunitat. Un cop l'han desaprofitat, no poden tornar a entrar. No si volen sortir-ne il·lesos.

Els conec a tots i cadascun d'ells. I tots estan destinats a rebre, algun dia, el càstig que mereixen.

El meu sistema d'intimidació funciona a la perfecció des que el vaig instaurar, ningú en té cap queixa. Tot i això, tinc uns quants rebels en el punt de mira. Aranyes fastigoses, com la parelleta que es toca sempre però no parlen mai. Ho fan a propòsit. No es toquen prou com per a fer un escàndol públic, però estic segur que em miren quan ho fan, em provoquen, em posen a prova dia rere dia. Però un dia els enxamparé, n'estic segur. No pararé fins que ho aconsegueixi.

I els nous. La noia de l'alarma. Segur que l'ha fet saltar expressament, el meu sisè sentit m'ho diu. Hauré d'estar alerta amb aquesta, és perillosa, riu molt. I el grupet que va deixar un paper i un boli per a guardar lloc, i llavors feia veure que no era seu. Són amics entre ells. Hauré d'extremar precaucions, i estar aprop, molt aprop.

Les 8.50h. Sha acabat la jornada. He expulsat a dues noies aquest matí i a un grupet de nois granelluts (el roacutàn no els fa efecte, quina pena) aquesta tarda. Només queda la feina més agradable, fer fora a tothom qui quedi. I no em paguen per somriure, precisament.

- Per què deu estar tan content el guardià de la biblioteca? - penso mentres recullo les coses. He sentit com cantava òpera, avui. Seria Wagner?

Subtileses

el precís instant en què el gat para de ronronejar i demanar carícies per a fixar la vista en un punt buit a l'espai.

un senyor sol, enmig del ball de festa major, que tanca ulls i un somriu, ballant un vals amb una parella invisible i intrepitjable.

un calfred a tota l'esquena, en el moment just en què la teva boca s'apropa al meu coll.

bah, subtileses.

when a child doesn't read imagination disappears

Parlant d'anuncis publicitaris...aquest particularment m'encanta i el volia compartir amb vosaltres.

Em recorda allò que passava a Peter Pan; quan un nen deia que no creia en les fades, s'apagava la llum d'una d'elles, i moria. Si no llegeixes, la imaginació també mor...

a la rateta de biblioteca que alguns portem dins. Segur que li agrada.

manifest

Companys i companyes!

Vivim sota el jou de la televisió, dels anuncis, i, en definitiva, del mercat de consum, que és el que mou aquesta punyetera societat capitalista. I què ens diuen constantment?

Que necessitem mil objectes, que ells ens proporcionaràn, per a ser feliços.

Perquè tothom vol ser feliç, no?¿

Algú d'aquí vol estar trist¿?

ningú?¿

Fins i tot, moltes vegades ens molesta que hi hagi alguna persona trista al nostre costat. Quin mal rollo, para de plorar, vaaa para, somriu, sigues feliç... Ens posa nerviosos, volem acabar-ho com més ràpid millor. No ho volem veure.

Igual que no volem veure la pobresa, la lletjor o la malaltia.

Però la tristor, la melancolia, la nostàlgia, la decepció, la ràbia son sentiments que EXISTEIXEN. Són dins nostre i no els podem negar sempre!

No podem perquè som humans.

Perquè ens preocupem.

Perquè ens passen coses.

Els sentiments que hom qualifica de negatius ens fan apendre moltes coses de nosaltres mateixos; de com som, de què no ens agrada, de com podem canviar. Els podem utilitzar per a crèixer o simplement per canalitzar emocions que tenim a dins.

Per això reivindico:

• el dret a tenir moments de tristor!


• la llibertat de plorar fins a reventar!


• la potestat de sanglotar i moquejar com nens petits!

Reivindico, en definitiva tots els matisos de grisos fins al negre com el carbó!

*dedicat a la merceditas...sempre tens raó, baby.

un conte

L’altre dia em van explicar un conte…tracta de l’art, però sobretot de l’expressió, de la llibertat, i de…bé en parlem al final del conte que sembla que això comença:

La Maria era una nena molt maca. Li agradava jugar amb la seva nina i dibuixar utilitzant tots els colors que tenia a cada dibuix. I la seva caixa de colors n’hi havia moltíssims, ordenats per tonalitat i amb les puntes gastades de tan dibuixar. Llavors tenia cinc anys. Els seus pares canviaven de lloc de treball sovint, pel que havia de canviar també d’escola. Però això a ella no li importava perquè li agradava molt anar a l’escola. Li encantava tenir nous amics i apendre cada dia coses noves.

Era el seu primer dia a la nova escola. La Maria estaba molt, molt contenta. Portava una motxilla nova amb la caixa de colors a dins. A classe, la mestra els va dir:

-Farem un dibuix.


La Maria va agafar un full, va treure d’una revolada la caixa de colors i, contenta com un pésol, va començar a dibuixar. Tenia un munt d’idees al cap, no es decidia si faria una princesa, o animalets o…


- Maria, no comencis encara, farem un dibuix d’una flor. –va dir la mestra


I la Maria, sense perdre un instant i feliç de la vida, es va posar a dibuixar una tija de color verd lluent, com a ella li agradava. I de cop i volta la seva mestra la va aturar.


- No, Maria, no! Farem un dibuix d’una flor amb la tija de color marró, amb una sola fulla, de color marró. Tindrà els pètals blancs, com una margarita, i una rodona de color taronja al bell mig. Així serà la flor que dibuixarem. No pot ser de cap altra manera.


I la Maria, més seriosa, es va posar a dibuixar el que li manaven.




La Maria va anar fent en aquella escola. I va passar el temps i la van canviar un altre cop. Era el seu primer dia en una escola nova, i la mestra els va demanar que féssin un dibuix.

Però la Maria estaba quieta. No dibuixava.

La mestra se li va apropar i li va dir:

- Maria, que no dibuixes?

I sense dir paraula, la Maria va treure poc a poc la caixa de colors.

I va pintar una flor amb la tija de color marró, amb una sola fulla, de color marró. Amb els pètals blancs, com una margarita i una rodona de color taronja al bell mig. No podia ser de cap altra manera.

_____________________________________________________________
Diuen que tots podem ser artistes, que tots tenim la capacitat de copsar la bellesa i de expresar-la d’alguna manera. Aquesta és una historia que mostra com es pot tallar les ales a la imaginació, de fins a quin punt en som, de fràgils.
És un conte trist. Un conte on la innocència se’n va lluny, i es destrueix la il·lusió.

* per una nit en què no vam saber obrir l’ampolla de vi. per a la persona que ara ja sap utilitzar el lleva-taps.

pintallavis

Què passaria si tots els petons que ens féssim quedéssin marcats d'alguna manera?

experiment d'avui

• material necessari: pintallavis vermell passió (cortesia de la Queralt B.)
• col·laboradors: la meva germana petita

Aquest experiment requereix la presència de dues persones, sobretot cal buscar un col·laborador a qui començaries a fer petons de manera compulsiva. La dinàmica és molt senzilla: pintar-se els llavis i..començar a petonejaR!

Ara de debò...a vegades no ens recordem de totes les mostres d'afecte que rebem al llarg del dia. De les persones que, incondicionament, estàn aprop, ens cuiden i ens mimen de manera natural, sense trabes, tal com som.

Si poguéssim recordar tots cops ens han estimat...tenim tendència a oblidar-ho ràpidament. Si ho recordéssim de tan en tan potser somriuriem més, i ens sentitem menys sols, i potser pensaríem més en els altres. Costa menys valorar les coses negatives de la balança i "regozijar-se" en la misèria i en sentir-se sol o buit.

Imaginem-nos per un moment que tot això hagués deixat una marca...segur que estaríem tots pintats de mil colors!

Salut i força!

una bossa prou especial

Màgica.

Amb una mica de sucre ho sol·luciona tot.

Practically perfect in everyway.

Sí, ho has endevinat. És Mary Poppins, l’enveja de qualsevol supernanny de programes de TV actuals. Arriba sempre amb el vent fort de l’Est, gràcies al seu paraigües. Perquè a ella no li cal volar, és una noia molt british i l’elegància sempre va per davant de tot.

L’altre company indispensable de viatge és la seva gran bossa.

El primer cop d’ull pot decepcionar-te...de tamany ni massa gran ni massa petit, amb un estampat de flors (que a mi em sembla meravellós), és una bossa que pots mirar i que passi completament desapercebuda, sense pena ni glòria. Però, de cop, te n’adones que no és una bossa normal i corrent. És una intuïció, només. T’apropes a la bossa, fent com qui no vol la cosa i l’obres amb molt de compte. Potser et sembla que el color de l’estampat ha canviat una mica. Podria ser que sí...però també pot ser una simple il·lusió òptica, o una jugada de la imaginació. Per un moment, has tret la mà, entre espantat i divertit. Però com que el nen que tens dins s’ha despertat, saps que la tornaràs a posar. Primer remenaràs en el buit. Et concentraràs una mica i..ZAS! Tens una cosa a la mà. Un objecte que, segurament, i seguint les lleis de la física, és impossible que hi pugui encabir.

Benvingut a la bossa de la mary poppins!

Un lloc d'on pot sortir qualsevol cosa. On les aparences enganyen. On el tamany no importa, de debò. Ni res és el que sembla a primer cop d'ull.