Palmeres

...els records sempre són imperfectes però més o menys la cosa va anar així; sortíem de l'última avaluació de la carrera, vam rondar pels carrers de Barcelona i vam acabar dinant entre Marina i Indústria, a la gespa d'una plaça com qualsevol altra. (Tot prenent el sol, es van desgranant converses, converses com aquesta.)

C.- Com haurà crescut aquesta palmera aquí?
B.- Pues...la habràn plantado...digo yo, no?

C.- Perquè...això no és una palmera, oi?¿ vaig llegir que alguns d'aquests són palmeres i altres que ens pensem que ho són en realitat no són...
M.- No són què?
C. - Palmeres!
M. - Ah... doncs jo crec que n'hi ha de molts tipus diferents, vull dir, que són una família d'arbres, saps? A Cuba hi havien les palmeres barrigones, recordeu?
B. - Uala. Escuchavas a la guía. Que fuerte.
C. - Però aquesta no és una palmera, segur que no! T'has de fixar en la copa, que és diferent, fa com unes punxes, però diferents a aquesta.
Cl. - Sí, aquestes em recorden una pinya. Les altres són més...
M. -Més què?
C. - Són diferents, en sèrio.
Cl. - Sí, crec que no recorden a una pinya.
C. - Veieu com tinc raó?
_________________________________________

dedicat a una conversa lerda i surrealista sobre palmeres. Segur que en breu les trobaré a faltar (no a les palmeres, sinó a les converses). Perquè ens culturitzem:

palmero/ra

1. m. y f. Persona que acompaña con palmas los bailes y ritmos flamencos.
2. f. Árbol palmáceo,característico de regiones intertropicales y subtropicales,de hasta 30 m de altura,con tallo erguido rematado por un penacho de hojas pecioladas,flores blancas y olorosas y fruto carnoso: palmera datilera,cocotera.
3. Bollo de repostería con forma de corazón: palmera de chocolate.

Què fem demà?

persona 1 - Què fem demà?
persona 2 (amic íntim de la persona 1)- I si fem alguna cosa diferent?
persona 1- Com de diferent? En què estàs pensant?
persona 2 - hmmm...

narrador: I només pel simple fet de variar, se'n van anar a viatjar amb una cadira i uns quants globus. FI.

camins en s'arena

El tacte de la sorra i les petxines de la platja.
L'espart fregant la sola del peu que s'ha endurit amb els anys.
Els dits a l'aire, notant com la tramuntana o el garbí alleugen la calor.
Per a caminar per s'arena no cal dur gaire equipatge.

Els camins d'arena, petjades sense principi ni final, a primer cop d'ull semblen no tenir sentit. I segurament no en tindran mai, per a qui no s'endinsi a la platja, amb els peus nuus, i comenci a caminar, a crear un nou rastre, a decidir cap on vol anar. Doncs aquests camins s'han de viure. Cal crear cada passa, cal decidir el camí, la direcció, el sentit. No són camins que et portin a cap lloc concret excepte on saps que vols anar.

Parar i notar la frescor de la sorra si enfonses una mica els peus. Jugar a donar voltes. Caure sense fer-te mal. Són altres coses que pots fer en un camí d'arena.

Trobar-te amb algú per a continuar caminant, també.

Caminant, com tothom, i fent camí en s'arena.

Perquè, com va dir aquell antic poeta, se hace camino al andar. I no mireu massa enrere perquè el camí és d'arena. Veureu les vostres petjades al sol ponent.