1. Valorar tots els objectes que hi ha a la teva habitació i triar.
Per què te n'emportes alguns i altres els deixes? No ho saps. Simplement, alguns records saluden per darrere, rient, i no hi ha manera que te'n puguis desfer. I potser el tornes a mirar i aquesta espurna s'ha esvaït. Canvies d'opinió i decideixes llençar-ho. Llavors, hàbilment, el record brilla i et pica l'ullet. Res a fer. Dins la caixa, amb la resta. Encara no has pogut desfer-te de res. Ets un nostàlgic.
2. Mirar àlbums de fotos no és una bona idea i ho saps. Justament per això cal reservar un temps per a fer-ho. Segur que quan comences, no pots parar. Ets un nostàlgic.
3. Hi ha mil objectes sense cap mena d'ús que intentaràs guardar amb múltiples excuses: és "mono", divertit, és lleig però no saps perquè creus que ho has de tenir, en ens trenta però segur que el trenta-u també és absolutament necessari...Comences amb síndrom de Diogenes (o sigui, estàs en clar risc d'acumular porqueria).
*) Potser en algun moment t'agafa el rampell invers i decideixes buidar les caixes que tan cuidadosament havies empaquetat i quedar-te a casa. Segur que en el mateix moment en què la major part del contingut és distribuïda de manera màximament caòtica i alhora homogènia pel terra de l'habitació, ja has canviat d'opinió.
El cartró pot tenir moltes vides.
