Alícia es va perdre seguint un conill blanc i va arribar al país de les meravelles. No entenia res de res. Per què cridaven tots tant? Per què s'havien de seguir unes normes absurdes, com per exemple deixar guanyar a la reina sempre? Per què les preguntes s'havien de formular i pensar bé o sinó el gat risón no les contestava?L'Alícia no ho sap, però està veient el món de les persones "grans" amb ulls de nena. I tot és un sense sentit.
Se'm fa difícil sentir-me adulta, sentir que d'aquí poc tindré un munt de responsabilitats. Que diferent de quan tens 15 anys, quan no pots parar de pensar i repetir a tothom que et vulgui escoltar allò de "vull ser lliure, fer el que vulgui, ser independent! Estic fart de dependre dels pares". L'adolescent no sap què vol. Està tant o més perdut que l'Alícia en el camí que es va esborrant al seu pas...
Com deia, fa por el pas a tenir responsabilitats, a dependre de tu mateix, a haver de pendre decisions que moltes vegades no seràn fàcils, que moltes vegades seràn condicionades per l'entorn (com deixar guanyar a algú, fer una pregunta concreta, o fins i tot deixar de fer coses; no comprar, menjar-se les paraules i un llarg etc). Suposo que el canguelis es més fort com més proper ho veus. I com més conscient ets de que perdràs moltes coses bones en el camí. Els canvis no són fàcils d'assumir.
Crèixer.
Ser una persona adulta.
Ser RESPONSABLE.
En realitat, madurar pot ser la següent gran aventura...
...per això totes les alícies tornen a casa. Troben el camí i es senten preparades per a fer-se grans. O més aviat, per a compendre el món, complicat, complicadíssim, dels adults.
il·lustració d'Arthur Rackham. Un dels meus preferits de quan era petita...espero que us agradi!
La gent sovint està més preparad del que creu, i la vida adulta no es més que una altre etapa en aquest camí ple de llangardaixos amb escales i llebres boges. No podem estar tota la vida celebrant el no-aniversari. Abans de que Alicia es donés compte ja va despertar. Però al davant s'obre un nou joc amb regles diferents, que si t'ho muntes be també pots disfrutar i per això no cal ser la reina de corazones.
ResponEliminadaniiiiii!!! el món del país de les meravelles és una mica com veuen els nens el món dels adults, com no comprenen les normes i les veuen estranyes i sense sentit,saps?¿
ResponEliminal'Alícia no entèn perquè cal anar canviant de cadira en la taula de la llebre boja, no té cap mena de lògica per a ella, però per als altres dos té un sentit i és obligatori fer-ho. És un exemple com molts d'altres.
O sigui que el viatge és com una negació del món dels adults,no està representant el món dels nens, sinó una nena perduda en aquest lloc desconegut. I quan torna representa que està preparada per a fer-se gran.
Pel que fa a la reflexió...esperem estar preparats, més ens val. Preparats per a portar una casa, preparats per a fer una feina on la gent viu o mor, preparats per haver de deixar de fer coses si la pasta no ho permet...per a acceptar-ho i fins hi tot per a aprendre'n i fins i tot, encara, si la cosa va bé, per a gaudir-ne!
Maria!! ke feia molt ke no em passava per aquí!!
ResponEliminaNena que wai! :D
Però, a més, la foto mola molt, tu et vas inspirar en la mary poppins per fer el blog i jo amb alice in wonderland. :) Per això és diu el cau misterios/màgic del conill. I jo sóc cheshire cat. ejjeje
Tens tota la raó. A mi, per exemple, m'aterreix la idea de fer-me gran, tot i que volem crèixer massa depressa, quan s'acosta l'hora de la veritat ens fem enrere i volem tornar als braços protectors dels nostres pares. A alguns els fa mandra, altres por...
Has fet molt bé d'escollir el llibre de Carroll, ja que és una de les representacions per exel·lència del pas de deixar de ser nen.
He llegit molt sobre Carroll, sobre Alícia, sobre el llibre, i els llibres clar jejejeje
un petonent al naset!! :)