crèixer

Alícia es va perdre seguint un conill blanc i va arribar al país de les meravelles. No entenia res de res. Per què cridaven tots tant? Per què s'havien de seguir unes normes absurdes, com per exemple deixar guanyar a la reina sempre? Per què les preguntes s'havien de formular i pensar bé o sinó el gat risón no les contestava?
L'Alícia no ho sap, però està veient el món de les persones "grans" amb ulls de nena. I tot és un sense sentit.


Se'm fa difícil sentir-me adulta, sentir que d'aquí poc tindré un munt de responsabilitats. Que diferent de quan tens 15 anys, quan no pots parar de pensar i repetir a tothom que et vulgui escoltar allò de "vull ser lliure, fer el que vulgui, ser independent! Estic fart de dependre dels pares". L'adolescent no sap què vol. Està tant o més perdut que l'Alícia en el camí que es va esborrant al seu pas...
Com deia, fa por el pas a tenir responsabilitats, a dependre de tu mateix, a haver de pendre decisions que moltes vegades no seràn fàcils, que moltes vegades seràn condicionades per l'entorn (com deixar guanyar a algú, fer una pregunta concreta, o fins i tot deixar de fer coses; no comprar, menjar-se les paraules i un llarg etc). Suposo que el canguelis es més fort com més proper ho veus. I com més conscient ets de que perdràs moltes coses bones en el camí. Els canvis no són fàcils d'assumir.

Crèixer.
Ser una persona adulta.
Ser RESPONSABLE.


En realitat, madurar pot ser la següent gran aventura...

...per això totes les alícies tornen a casa. Troben el camí i es senten preparades per a fer-se grans. O més aviat, per a compendre el món, complicat, complicadíssim, dels adults.


il·lustració d'Arthur Rackham. Un dels meus preferits de quan era petita...espero que us agradi!

anem a dormir?

- Vine Tsukiko - em va convidar tendrament, aixecant l'edredó.

- Ja vinc - vaig xiuxiuejar. Em vaig estirar al seu costat i el vaig sentir molt aprop. Ell va besar els meus cabells vegada i una altra. Em va acariciar els pits, al principi per sobre el quimono i desprès per sota.

- Són molt bonics. Ets una noia encantadora, Tsukiko- va afegir, mentre continuava acariciantme els cabells. Els ulls se'm tancaven de la son.

- Em quedaré adormida, mestre - el vaig avisar.

- Doncs dormim, Tsukiko - em va respondre.

- És que no vull dormir - vaig musitar, però no podia obrir els ulls. Era com si la mà del mestre em fes venir encara més son. Li volia dir que no em deixés dormir i demanar-li que em fés l'amor, però la llengua em pesava massa i només vaig aconseguir balbucejar:- No vull...dormir. No vull. Encara no.

Quan estava apunt d'adormir-me, vaig sentir els crits de les gavines que sobrevolaven el mar. Ni tan sols vaig ser capaç d'obrir la boca per a demanar-li al mestre que no s'adormís. Arraulida als seus braços, vaig començar a caure en un abisme profund. Estava desesperada. Em sentia arrossegada cap a un son que s'allunyava del son del mestre. Les gavines cridaven sota les primeres llums de l'alba.

extret de "El cel és blau, la terra blanca."

Dormir. Per a somiar o per a roncar, és igual! Igual de reparador i absolutament necessari. El cos ho demana. Ho exigeix. En alguns moments fa ràbia dependre d'això, de les necessitats estrictament físiques, doncs és un luxe haver de perdre el temps d'aquesta manera. I en d'altres moments...és un caprici tan satisfactori! Sobretot amb algú al costat (algú que no et prengui la manta ni t'axafi, i que no t'estigui molestant, que vulgui senzillament dormir al teu costat. Sembla impossible? no ho és!).

Què ho fa que quan et sents absolutament còmode amb aquesta persona et vénen ganes de dormir? aquesta sensació de pau i tranquil·litat m'és tan familiar! m'encanta aquest text...

bona nit a tothom!

la habana es como me contaron.2.

Suena funky town cuando aparezco. Yeah. Soy la reina aquí. Una perra con estilo. Si tuviera dos patas bailaría salsa cómo la que mas. Pero no lo necesito. Todos los sabuesos me adoran. Mis patitas des de Guantánamo hasta Pinar del Río. Perreando en las playas, pidiendo amor y comida a las abuelitas que andan con zapatillas por la calle.
Oye mi amol, quieres conocer la Cuba? Sigue mi ritmo. Nos vamos!



petit homenatge als gossos cubans, i a les monguilades màximes i als doblatges i a cantar la cançó de funky town mil milions de vegades!

http://www.youtube.com/watch?v=BsUc47q8P-c&NR=1