si algun dia desapareixo...

...aqui em trobareu.


Tornar a Istambul i trobar-ho civilitzat (la gent somriu fins i tot si no compres, t'acompanyen si t'has perdut, i existeix el concepte de vorera), m'ha fet adonar-me de totes les coses que els meus ulls han vist en aquests anys.

Amb ulls de nena,va ser un lloc màgic on havien passat les civilitzacions més ancestrals i antigues de la humanitat,  on desprès van haver-hi sultans amb princeses i, sobretot, on als vespres, el sol es ponia d'una manera sobrecollidora al Bòsfor mentre senties els cants dels minarets amb la pell de gallina. Tenia 12 anys. I recordo perfectament que en aquell moment vaig pensar que havia vist la ciutat més bonica del món.

 Retrobar-se amb una ciutat sempre és perillós. En primer lloc perquè, òbviament, tenim un idea de la sensació que vam tenir...amb una cullerada d'idealització i un pessic de nostàlgia...que poden fer que sigui una decepció. I l'altra és que la ciutat hagi canviat realment cap a pitjor pel fet de voler tirar endavant, que aquesta mirada dels dirigents cap a Europa hagi fet perdre la seva essència.


Ara tinc 26 anys, i m'he fixat més en la història de l'independència de Turquia, en com Ataturk, ajudat pels comunistes russos, va fer un cop d'estat i va fer mil i un canvis radicals: estat laic, canvi de l'abecedari àrab per un "pseudoinventat", posar cognoms, imposar el vestir occidental...tot de cop i volta el 1923.



Pel que fa a la ciutat.. molts més llocs de kebab - fast food (abans els kebabs eren pinxo de carn, res a veure amb els d'aquí Barcelona!) i molta més gent amb vel. Com tot a la història, quan la independència s'aconsegueix per l'esquerra, i amb bastantes morts, desprès el poble tendeix a tornar-se conservador.

La resta, una delícia. Tot i que, com deia, havent viatjat a molts d'altres llocs, és un pais quasi europeu. Un lloc per perdre-s'hi, entre catifes voladores, té i espècies i no tornar mai més.

Pèls fora!

Sempre he pensat que m'agrada llegir entre línies, trobar les infinites capes que conformen una ceba i que a simple vista no veiem. Ho faig sovint. Sobreanalitzo i busco més enllà de l'acció, per a trobar el per què s'ha generat el moviment, des d'on partia fins a on volia arribar.

Cadascú és com és. Hi ha coses que no es poden evitar.

Un dia em vaig tallar els cabells.

Just la nit següent em trobava mitg borratxa intentant explicar els perquès en un poble entre València i Catalunya que es diu les Cases del Riu, amb una orquestra de ball de tronera sonant de fons. I em va agradar descobrir-los.

Un dia, em va caure un cabell al camp quirúrgic. Era un cabell curt, però fosc i arrissat. Tots van pensar que era meu. I desprès de sentir com em cridaven alguna bajanada similar a "és que les dones amb cabell llarg hauríeu de" "com es pot ser tan presumida" i veure que ningú em defensava, vaig fer venir a una infermera perquè em posés els cabells a lloc. No va saber què fer, doncs estaven perfectament col·locats.

La cirurgia és un món d'homes.

Homes calbs. 

Suposo.

Un dia xerrava amb un amic que s'havia comprat una camisa. Estudiàvem a la mateixa facultat, era una de les ments més brillants de la meva promoció. En aquell moment xerràvem de que s'ha de madurar, no es pot semblar jove per a exercir de metge, doncs sinó es perd credibilitat. I una part de la maduració consistia en atendre a la gent amb un vestuari adecuat. Jo li deia que no calia.

El metges han d'anar ben vestits.

Tot i que no els expliquin què faran, o tractin malament al pacient. Si van vestits amb "traje, corbata i sabates de xarol" és que son bons, suposo.

i si...

només per un moment...

pogués ser més home que un home sense perdre ni un pèl de la meva feminitat?

pogués anar vestida d'una forma neutral, amb bata blanca, i no calgués canviar?

pogués decidir, fins i tot, anar com volgués sense que això repercutís en la manera que em veiessin els pacients? 

sóc jove, sóc dona i sóc un projecte de cirurgiana. 

i m'he rapat el cabell.

(si a algú no li agrada, que s'hi posi flors)

Y la luna!

Les coses són tan inabarcables com les volguem veure. Semblen tan llunyanes i de cop, només calia allargar la mà, posar una escala. Amb un gest n'hi havia prou.
Vols venir amb mi i tocar la lluna amb la punta dels dits?

Dedicat a...la Cris, la Merx i la Gemma! perquè s'acosta el vostre dia Mir i sé que ho fareu molt bé.

reafirmació de la Mary.

Pràcticament perfecta en tot. Així és Mary Poppins. Amb una mica de sucre fa que tot passi millor, cada cosa que toca es converteix en màgia.
Diuen que cal renovar-se...jo crec que el que cal en molts moments és retrobar-se a un mateix, veure una mica l'essència de les coses. On som i on volem anar. Veure què hem deixat enrere que no ens volem perdre de cap de les maneres.
I agafar un paraigues volador i sortir a buscar-ho.

estimats reis mags

Aquest any m'he portat molt i molt bé. He aguantat bronques sense queixar-me i intentant apendre, fins hi tot apendre el que no vull ser mai. He construït una llar i après a fer-me-la meva. He tirat endavant paset a passet, veient el cantó positiu de coses que ni tan sols en tenien. He crescut, m'he fet gran en molts aspectes. He estimat amb bojeria. 

Fent un balanç de com ha anat l'any, em  mereixo demanar moltes coses. Demanar per exemple, que tot sigui més senzill i fàcil.

Però avui ha passat una cosa meravellosa.

Tornàvem a  casa la meva germana i jo, quan ens hem trobat amb una veïna. Cabells blancs i curts, jaqueta negra, un somriure gegant. És una persona fantàstica. De les poques persones que conec que saben fer abraçades de debò (això és un do no molt comú!).  L'hem saludat, a les dues ens agrada. Tot i que la relació arriba fins aquí: ens saludem, què tal la família, petons per a tots, explicar alguna novetat...i entrem cadascuna a casa seva. Avui, però, s'ha centrat en la meva germana petita, l'Anna:

- Vénen els reis! Estàs contenta?- fa ella.

- Si, em portaràn molts regals! Moltes coses!

No recordo exactament com ha anat la conversa. L'Anna té 10 anys, i aquest és el primer any que sap qui són els reis. Hi ha nens que es senten traïts o decepcionats. Ella està alleujada, així segur que tindrà molts regals! Tot el que demani! 

- No em portaran carbó els meus pares, mai de la vida. - Li explicava a la veïna. 

I ella li ha dit:

- Vull que em facis una llista de coses que no es poden embolicar.

- I per què? - ha respost l'Anna. - Tu me'n faràs una?

Ara estic llegint la llista de la meva veïna (la de l'Anna és secreta i ja ha arribat a la seva destinatària). No puc evitar pensar que té raó. Que hi ha tantes coses que no es poden comprar ni vendre! El Nadal és un moment per a aturar-se i fer balanç: de com ha anat l'any, de com som i què volem canviar. De quins regals tenim cada dia que no es poden embolicar, de coses que semblen senzilles però els que les saben apreciar són gent feliç.

Per això jo també vull fer la meva llista de regals que no es poden embolicar i enviar-vos-la a vosaltres, Reis Mags de l'Orient. Sé que no m'ho portareu demà, sinó que ho aniré trobant pel camí (un secret: ho sabré reconèixer igualment. I si veieu que no ho veig, per favor obriu-me els ulls!)

no es poden embolicar...

...petons, abraçades, somriures...

...l'aigua de la dutxa quan cau sobre la pell, calenteta a l'hivern i freda a l'estiu

...el soroll que fa el mar

...el silenci dels carrers quan passejes per la nit

...mirar el cel i pensar que l'hauries de mirar més sovint perquè és preciós

...posar-se a còrrer sense saber per què

...les trapelleries dels nens

...una  espatlla on plorar quan ho necessites

...els atacs de riure descontrolats

Podria demanar moltes més coses, però ja n'hi ha prou per aquest any.  Només espero que la carta us arribi.

Us l'envia amb molt d'amor, 

Mary

**** és l'hora d'anar a la Cavalcada. Espero que els reis us portin a tots molts regals sense embolicar.

(i m'encantaria que compartissiu les vostres llistes)

Bons reis mags! A portar-se bé!

Nadala

Tot té un temps i una mesura. Fins que no ho trobes en el seu punt exacte, no entens la bellesa de les coses.

Sempre m'ha agradat l'ambient que es respira per Nadal, ni que sigui un pèl fals (comercial, comercialitzat, vull dir) un pèl manipulador, massa malgast de paper, d'energia. Crec que és bo que hi hagi llumets d'il·lusió pels carrers, que ens tapem la cara amb la bufanda i sentim les galtes calentes quan tornem a entrar a casa. Que els nens passegin amb els ulls ben oberts.

I sé que hauria de marxar, que els néts han de cagar el tió, que a casa m'espera tota la família, però no puc evitar un sospir i un instant més aquí. Aquest instant de Nadal, el punt exacte on una llàgrima cau i entens la bellesa de les coses.

Un viguetà mirant un arbre de Nadal.

Vic, 16 de desembre de 2011
(Text i fotografia from Marylou)

mai en sobren! passeu i agafeu-ne.

(i no oblideu deixar-ne a la resta!)

Carta al pacient

Benvolgut, benvolguda,

Només t’escric per a dir-te que, durant els sis mesos que porto exercint la professió de metge, m’he fet gran gràcies a tu. Sols sóc una resident de primer any, que intenta apendre a ser cirurgiana.

En aquest temps, t’he examinat i vist de tots els colors possibles: groc, blau, vermell, blanc. He auscultat els batecs del teu cor i l’aire entrant pels teus pulmons i sentit els teus budells en moviment. He vist els teus mocs, la teva bilis, orina, fempta, pus... T’he demanat analítiques, radiografies, TACs, i endoscòpies. Encara que no t’ho creguis, també t’he operat (tranquil, sempre ho he fet amb supervisió). M’han despertat a les 4 de la matinada i he vingut a alleujar-te el dolor. He parlat amb tu, en ocasions t’he intentat tranquilitzar i altres vegades sols he pogut donar-te males notícies, però sempre estant al teu costat. He plegat tard de la feina perquè creia que et podia ajudar i ajudar als meus companys. M’estic formant per a progressar dia a dia i ser millor metge per a tu.

Potser aquesta és la nostra (o, parlant per mi, la meva) petita debilitat. No ens importa passar més hores de les que diu el contracte, no utilitzar el temps de descans o anar a l’hospital a veure un pacient un dia de festa. Se’n diu vocació.

Avui et vull demanar una cosa, pacient meu.

Com suposo que ja sabràs, els dies 15 i 16 de novembre el sindicat de metges de Catalunya ha convocat una vaga. Alguns diuen que té un compoment polític, altres que no queda clar per què ens manifestem i encara n’hi ha que creuen que els metges som una classe benestant i que no passa res si ens retallen més. Tot això pot tenir part de raó, però el que sí és cert, i vull que em creguis, és que les retallades no tan sols ens afecten als treballadors de la sanitat, sinó que afecten a la qualitat assistencial i per tant, que t’afecten directament a tu (ben al contrari del que diu el nostre estimat conseller). Els recursos seràn pitjors, hi haurà menys personal i més mal pagat.

Jo no dic que no ens haguem d’ajustar el cinturó. Tampoc sóc de cap partit polític. Simplement hi ha certes coses que no podem permetre, com les tisorades sense planificació i sense escrúpols. Ja ens han retallat prou, ja han abusat de la nostra vocació. És hora de que ens conscienciem tots.

Per això et demano com a ciutadà/ana, com pacient i com a persona, que simpatitzis amb nosaltres. La sanitat NO és un bé privat. L’atenció mèdica és un dret universal. Els que hi treballen (metges, enfermeres, i tot el personal sanitari) es mereixen un sou digne, i els ciutadans mereixen una sanitat de qualitat!!! Uneix-te pel teu bé i pel de tots!

Moltes gràcies.

Posar la vida en caixes. Manual d'ús.

1. Valorar tots els objectes que hi ha a la teva habitació i triar.

Per què te n'emportes alguns i altres els deixes? No ho saps. Simplement, alguns records saluden per darrere, rient, i no hi ha manera que te'n puguis desfer. I potser el tornes a mirar i aquesta espurna s'ha esvaït. Canvies d'opinió i decideixes llençar-ho. Llavors, hàbilment, el record brilla i et pica l'ullet. Res a fer. Dins la caixa, amb la resta. Encara no has pogut desfer-te de res. Ets un nostàlgic.

2. Mirar àlbums de fotos no és una bona idea i ho saps. Justament per això cal reservar un temps per a fer-ho. Segur que quan comences, no pots parar. Ets un nostàlgic.

3. Hi ha mil objectes sense cap mena d'ús que intentaràs guardar amb múltiples excuses: és "mono", divertit, és lleig però no saps perquè creus que ho has de tenir, en ens trenta però segur que el trenta-u també és absolutament necessari...Comences amb síndrom de Diogenes (o sigui, estàs en clar risc d'acumular porqueria).

*) Potser en algun moment t'agafa el rampell invers i decideixes buidar les caixes que tan cuidadosament havies empaquetat i quedar-te a casa. Segur que en el mateix moment en què la major part del contingut és distribuïda de manera màximament caòtica i alhora homogènia pel terra de l'habitació, ja has canviat d'opinió.

El cartró pot tenir moltes vides.

Carta als indignats

A tots els indignats i indignades, als que han estat a les places i als que han simpatitzat amb el moviment!

Per primera vegada en molt de temps, el sistema democràtic actual no havia esta qüestionat d'una manera tan profunda i estesa (experts diuen que és el nou maig del 69). Feia molt que tots ho pensàvem, feia molt que no ens sentíem ni representats, ni partíceps ni beneficiaris. De què serveix dir-li democràcia si el govern deixa al poble enrere?

Estem descontents. Estem indignats i som molts. Hem construït un moviment de canvi pacífic, transversal i apolític. I tu, que llegeixes això ara mateix, estic segura que encara que no et consideris un indignat, ho ets. Aquesta és la senzillesa del moviment. Tots som indignats. Tots tenim més d'un motiu per a ser-ho.

Només espero, i per això escric, que el moviment no perdi força. Només he estat a plaça Catalunya una tarda (m'estic movent més per Sabadell, quan els horaris ho permeten) però em vaig emocionar. Tot allò havia sortit de la resposta de persones anònimes, que estaven treballant en un projecte comú i necessari. Cadascú posava el seu granet de sorra.

Hem d'evitar, però, perdre allò que caracteritza el moviment. Hem de seguir indignats, hem de seguir sent un moviment pacífic i sense idees ni vinculació política de cap mena.

La nostra feina és, en primer lloc, fer saber a tothom de totes les edats i de tots els estatus socials que se'ns estan pixant a sobre. I exigir als polítics que d'una vegada que el poble governi: fer-nos escoltar.

I en un futur proper hem de denunciar totes les injustícies que veiem. I no perdre'ns en el concepte, mai, mai.

I més endavant, començar a fer petites accions, a nivell local, per a millorar. Poc a poquet es pot arribar molt lluny. No hem de tenir pressa ni voler mostrar resultats. Només començar un camí nou, una manera nova de veure el món, com si ens poséssim per primer cop ulleres, al principi tot és un pèl borrós i desenfocat, però estem segurs que poc a poc els contorns s'aniràn fent nítids.

Endavant i força!

Perquè la gent no menja núvols.

(història en 7 imatges)

Vet aquí un dia, dos joves trempats de Sabadell és van proposar descobrir el per què la gent no menja núvols. Com podia ser, amb la textura més esponjosa que tenien? Semblaven dolcets, o potser un pèl àcids.

Que fàcil agafar-los! Ja són nostres!

Cap a dins! Bon porfit!

Mmmmmm quin gust més estrany.

Tu també el notes, oi?

I si...

escopim ja!!!!..puaaaaajjjjjjjjjjjjjj

I ara què en fem?

Els deixarem on eren.

Així ho van fer, van deixar els núvols on estaven abans, en el cel blau.

I vet aquí perquè la gent no menja núvols.

Fi.

Dedicat al meu Patopatopatopato.

ara ja ho puc dir ben alt i ben clar!

That's me!

Mary

penjant d'un fil

Notes com el fil del que penjes es desfà. És una sensació que és transmesa des els pelets finíssims del que està compost. Mires avall i no es veu res. Però qui és el maníac que pensaria que al final de la foscor l'espera un coixí de plomes? Ningú. Suposes que Murphy es complirà de nou i t'esperarà el pitjor que pugui passar. Ets llest. Ja has caigut altres vegades, tot i que aquest cop l'incertesa que t'envolta és més densa.

Res depèn del que facis.

Així que sues, tremoles, però inexorablement el fil perd consistència i no hi pots fer res.

Esperes el moment en què la mà deixarà de notar l'aspror del fil. Saps del cert que en un determinat instant, tot el que t'envoltava quedarà lluny, allunyat en un remolí de sensacions ascendents a l'estòmac. Potser et vindràn pensaments estranys al cap, com per exemple, com podríes haver evitat arribar a aquest precipici, a aquest trist final.

Ara te n'adones del que realment ha succeït. Has estat mandrós i has deixat que l'incertesa t'ennuvolés el pensament i s'apopés fins a no deixar-te espai. Toques l'incertesa. És com un cotó dens que t'envolta però no et sustenta. Deixarà que la força de la gravetat faci el seu efecte. I alhora, cada cop que fas una inspiració angoixada saps que entra als teus pulmons, l'incertesa.

Tot s'acaba.

Així que sues, tremoles. Però saps que el fil s'acabarà trencant.

L'única opció és saltar, abans que passi tot. Abans que t'ofeguis i abans que el fil es trenqui. Però, cap a on saltar? No es veu un borrall.

Plores, sense fer xivarri, però les llàgrimes davallen, sense permís, les galtes.

Tanques els ulls, agafes forces, comptes fins a tres...

...i saltes!

(un salt de fe. un salt de fe. tot ha deixat de dependre de tu, ara.)

l'estació

Perduda.

La ciutat sempre dóna sorpreses.

Gires una cantonada i apareix un lloc nou, desconegut.

Estic confosa entre els sorolls estrepitosos i els crits de la gent, crits nassals que busquen alguna cosa "Chai, chai, chai!", "Samosa, samose, samosa!", repeteixen sense parar, esperant una resposta que no arriba. Paren un instant i tornen a començar la seva lletania, sense descans. Són bèsties humanes que ploren.

I de cop passa una màquina que encara fa més soroll i es mou amb rapidesa però frena. I els éssers que criden pujen, i d'altres baixen, i tot sembla entrar en el caos més total per uns instants. Bosses, paquets, maletes, s'intercanvien en una dansa sense control aparent.

Com que la màquina no sembla perillosa, m'hi acosto. Fa olor a carbó cremat. Dins, és ple de vida, dones amb saris multicolors, nens amb mocs a la cara i punjabs amb els seus mocadors. Tots s'aixequen, seuen, canvien maletes de lloc, s'empenten, criden, agiten els braços. Tot està en moviment constant.

I de cop, una maneta petita treu un tros de chapati per la finestra. Molt aprop del meu morro.

Mmmmmh boníssim

Sóc una vaca omnívora. El pa m'encanta. I tenia molta gana.

Segueixo passejant per davant la màquina, aviam si hi ha sort. Una altra mà surt entre les reixes de la màquina. Em toca el front i me'l pinta de vermell.

Segueixo tenint gana. Aquí no hi ha res de verd per a menjar. I la màquina comença a fressar i a reviure.

Marxo. Als llocs dels homes que hi siguin els homes. Buscaré un lloc menys estrany, més tranquil. L'Índia és prou gran.

the M day

Tots els que sabeu què és estudiar durant hores i hores llistes de fàrmacs.

Tots els que heu estat anant a la biblioteca durant els darrers sis mesos. Fidels a la mateixa taula i a la mateixa cadira.

Tots els que teniu l'habitació plena de post-its recordatoris.

Tots els que en algun moment heu tingut malsons i heu somiat que no arribàveu, que no teníeu temps d'acabar i desgràcies variades i us heu llevat encara pensant que era real.

Vosaltres ho sabeu.

Sabeu què és esperar que arribi el dia "M". I sabeu què és que es vagi apropant irrevocablement, que de cop, ja sigui a la cantonada.

Ho hem fet el millor que hem pogut. Seguirem fent-ho el millor que podrem, donant-ho tot. Suposo que ser metge és una mica això. Esforçar-se, fotre's, estudiar, tenir menys vida social de la que voldries. Però no ho fem perquè siguem uns masoques, sinó perquè el que vé desprès val la pena.

I el dia "M" es segueix apropant...

MOLTA SORT A TOTS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

smile

A vegades, no és tan fisològic ni senzill. Quan tens contracció dels dos masseters, i et fa mal la mandíbula i el cap. Sí, hi ha dies que necessitem una mica d'ajut.

els reis mags de l'orient porten coses a la gent

-T'has portat bé?
-Sht! Calla!! Que ja vénen!!! Els reis, els reis!!!

La il·lusió a la cara dels nens fa que tot tingui sentit, que tot valgui la pena. Qui vol venir a veure la cavalcada amb mi?

una altra postal de nadal

Entre glomerulonefritis, ANCAs, electros i simulacres...havia vist però encara no ho havia percebut, o integrat, o com ho volgueu dir...ja estem a Nadal!

No sé perquè però els últims anys em poso molt nostàlgica.

I començo a recordar gent que ha passat per la teva vida. No tan sols els que s'han quedat, i hi segueixen sent en el dia a dia, que segueixen fil per randa cada mal de cap i cada patacada o cada somriure, sinó també...

...els que canten o estudien al teu costat, tot i que només comparteixis aquest moment amb ells,amb tots els que has compartit algun petit moment a la uni, a la biblio, al bar, a les trobades de corals, al teatre musical, a swing,

...els que no coneixes del tot bé, però t'han fet somriure alguna vegada, i penses que hauries d'esforçar-te a conèixer millor,

...els que alguna vegada van ser, tot i que hagin deixat de ser, i tinguin un camí ben diferent, només pel simple fet d'haver compartit tants moments,

...els que mai dóna temps o costa moltíssim de veure però que estimes amb tot el cor, i es pot dir que han deixat petjada (sobretot aquests darrers!)

D'alguna manera, m'agradaria poder veure a cadascun de vosaltres i desitjar-vos unes festes genials!!!! Per això ho faig des d'aquí.

BON NADAL I FELIÇ ANY!!!!! Procureu ser feliços!!!!!

proposta

Hola a tots!
últimament la meva confiança en el gènere humà està minvant de manera dràstica. M'he vist envoltada d'individualisme, mentides i orgull, de gent que fa mal perquè no pensa o perquè li han fet mal alguna vegada. S'equivoquen. És una resposta errònia, i és molt fàcil caure-hi.

Per tant proposo que ens tornem a il·lusionar. Que penseu en un moment en què heu dit: "com mola! No tothom es mira el propi cul tota l'estona, hi ha gent que pensa en els altres!". Segur que hem vist reaccions molt humanes (en el bon sentit) en algun moment, i que ens han fet somriure.

Començo:
Un dia, ara fa un temps, anava pel metro i un noi, més petit que jo, concretament vestit de punkarra, li va oferir el seu seient a una senyora gran, d'aquestes burgeses de Barcelona de tota la vida, amb el monyo gris i unes crosses. La senyora, que portava molta estona de peu, no ho considerava una obligació, com fan moltes, i li va donar les gràcies de cor. Immediatament en el vagó dos o tres persones varen fer el mateix. I van aconseguir fer-me somriure i fer somriure a altra gent per uns instants, tan sols unes poques parades de metro, però es respirava un ambient diferent al habitual, amb empentes i cares de mala hòstia, com si tothom estigués molest de compartir el vagó. Això és ser humà.

Gràcies per la col·laboració!
Mary

autumn leaves

Tornant a casa amb les orelles i la punta del nas vermellet, de cop, me n'adono.

La tardor ja ha arribat, una mica de cop, i amb presses. Aquest any feia tard. El canvi climàtic l'ha alterat una micona. Però ara ja hi és i s'ha posat a feinejar, tenyint les fulles d'un lleu marró -aviat cauràn- i portant el fred.

Però no ha vingut sola. L'acompanyen les ganes d'estar a casa, calentó i en bona companyia. I portar mitjons gruixuts per a poder caminar sense sabates i notar el fred de les rajoles i la calor de les catifes. I que plogui a fora i tenir entre les mans una tassa fumejant, de té, café o colacao, és igual. Mirar el temps de TV3 i que el Picó ens digui que ja és el moment de canviar l'armari (home influent, l'Alfred, entre els catalans i les catalanes). Posar musiqueta suau i treballar amb una llum de focus, amb la foscor passejant pels racons de l'habitació.

I ganes de compartir l'escalforeta, les hores dins de casa, les nits que cada vegada comencen més prest.