l'estació

Perduda.

La ciutat sempre dóna sorpreses.

Gires una cantonada i apareix un lloc nou, desconegut.

Estic confosa entre els sorolls estrepitosos i els crits de la gent, crits nassals que busquen alguna cosa "Chai, chai, chai!", "Samosa, samose, samosa!", repeteixen sense parar, esperant una resposta que no arriba. Paren un instant i tornen a començar la seva lletania, sense descans. Són bèsties humanes que ploren.

I de cop passa una màquina que encara fa més soroll i es mou amb rapidesa però frena. I els éssers que criden pujen, i d'altres baixen, i tot sembla entrar en el caos més total per uns instants. Bosses, paquets, maletes, s'intercanvien en una dansa sense control aparent.

Com que la màquina no sembla perillosa, m'hi acosto. Fa olor a carbó cremat. Dins, és ple de vida, dones amb saris multicolors, nens amb mocs a la cara i punjabs amb els seus mocadors. Tots s'aixequen, seuen, canvien maletes de lloc, s'empenten, criden, agiten els braços. Tot està en moviment constant.

I de cop, una maneta petita treu un tros de chapati per la finestra. Molt aprop del meu morro.

Mmmmmh boníssim

Sóc una vaca omnívora. El pa m'encanta. I tenia molta gana.

Segueixo passejant per davant la màquina, aviam si hi ha sort. Una altra mà surt entre les reixes de la màquina. Em toca el front i me'l pinta de vermell.

Segueixo tenint gana. Aquí no hi ha res de verd per a menjar. I la màquina comença a fressar i a reviure.

Marxo. Als llocs dels homes que hi siguin els homes. Buscaré un lloc menys estrany, més tranquil. L'Índia és prou gran.