penjant d'un fil

Notes com el fil del que penjes es desfà. És una sensació que és transmesa des els pelets finíssims del que està compost. Mires avall i no es veu res. Però qui és el maníac que pensaria que al final de la foscor l'espera un coixí de plomes? Ningú. Suposes que Murphy es complirà de nou i t'esperarà el pitjor que pugui passar. Ets llest. Ja has caigut altres vegades, tot i que aquest cop l'incertesa que t'envolta és més densa.

Res depèn del que facis.

Així que sues, tremoles, però inexorablement el fil perd consistència i no hi pots fer res.

Esperes el moment en què la mà deixarà de notar l'aspror del fil. Saps del cert que en un determinat instant, tot el que t'envoltava quedarà lluny, allunyat en un remolí de sensacions ascendents a l'estòmac. Potser et vindràn pensaments estranys al cap, com per exemple, com podríes haver evitat arribar a aquest precipici, a aquest trist final.

Ara te n'adones del que realment ha succeït. Has estat mandrós i has deixat que l'incertesa t'ennuvolés el pensament i s'apopés fins a no deixar-te espai. Toques l'incertesa. És com un cotó dens que t'envolta però no et sustenta. Deixarà que la força de la gravetat faci el seu efecte. I alhora, cada cop que fas una inspiració angoixada saps que entra als teus pulmons, l'incertesa.

Tot s'acaba.

Així que sues, tremoles. Però saps que el fil s'acabarà trencant.

L'única opció és saltar, abans que passi tot. Abans que t'ofeguis i abans que el fil es trenqui. Però, cap a on saltar? No es veu un borrall.

Plores, sense fer xivarri, però les llàgrimes davallen, sense permís, les galtes.

Tanques els ulls, agafes forces, comptes fins a tres...

...i saltes!

(un salt de fe. un salt de fe. tot ha deixat de dependre de tu, ara.)