la habana es como me contaron.1.

- Quiere conseguir semillas de tabaco? Pues es muy difícil encontrarlas por aquí. Es por el racionamiento, sabe? Debe ir a Pinar del río y preguntar por Don Rocamadour. Es el único que debe tener en esta parte de la isla. Vaya al pueblo y pregunte por él. Pero aunque vaya y haga todo el camino, quizás es en balde, depende de si han empezado a plantar o no. Otra cosa es si quiere hojas secas, mucho más fáciles de conseguir. Yo le puedo ofrecer. O puros habanos recién hechos. Los que estoy haciendo son riquíssimos, se fuman muy bien. Pero a lo que íbamos. Para acercarse a Pinar tiene dos o tres horas de camino, las guaguas salen del centro de la habana, por 14 CUC. Pregunte por Don Rocamadour.
(Y mientras sus manos expertas liaban las hojas para convertirlas en puros, yo pensé: el niño de la Maga ha crecido y es cubano! Cortàzar no debió tan siquiera soñarlo)

El Plaza. Una antigua gloria mas que un hotel de lujo, con su mobiliario colonial de madera azabache y paredes color crema. Cojo la llave y me dirijo a la habitación, hoy dormiré largo y tendido. El viage ha sido duro, sobretodo por las turbulencias.

- A buenas noches, malos días. – Nos suelta una cubana de lengua larga en el ascensor. Subimos Borja y yo con cara de estar más dentro de la cama que fuera, con las sabanas marcadas. Le hemos caído bien y ella a nosotros, aunque no la volvamos a ver, aunque no la volveremos a ver, aunque si la viéramos, no la veríamos cómo la mujer del ascensor, puesto que no la recordaríamos.

Desayunamos en la quinta planta. El pan es extrañamente amarillo, cómo no hay trigo lo producen con maíz.

Damos la primera vuelta por la habana, viendo su luz, viendo sus colores, cómo niños recién llegados a un mundo nuevo, con sus sones, sus andares, su manera de latir.

Todos sonríen, y sus dientes blancos iluminan las calles un poco sucias, las fachadas un poco descuidadas. Hablan suavecito, dulzón, sin prisa pero sin pausa. Practican el deporte de chal·lal, de conocelse, en cada esquina, delante de cada puerta y cada ventana.

Bienvenidos a la habana.

CLOSED FOR VACATION

Hi ha moments en que és necessari posar el pause i respirar per poder estar preparat per afrontar el que vindrà. Just som nens jugant a ser metges. Aviat serem metges i voldrem jugar a ser nens.


Les etapes es cremen, s'acaben. És necessari que s'acabin, per continuar endavant, per apendre, per conèixer i per crèixer. I ara, davant l'abisme ple de dubtes, pors i inseguretats de tot tipus que suposa veure la meta, i no tenir clar exactament què vé desprès...espero que aquesta pausa ens serveixi per a relaxar-nos i posar les coses al lloc que els pertoca, i veure-ho tot des d'una altra prespectiva.


I per gaudir.


Gaudir dels que ens han acompanyat en aquest camí de 6 anys,
i dels que no ens han acompanyat tots els anys però ho han fet amb molta intensitat,
i dels que han estat al nostres costat, ben aprop, a la distància d'una trucada.

* Cuba. Paradís de la salsa, el ron añejo i els cotxes antics pintats de colors. Gràcia i salero amb accent de l'altra banda de l'atlàntic. Comença el viatge! *

Crec que hi ha algú...

- Ei, mussolet, crec que hi ha algú. I crec que ens està mirant...

- Buh-buh.

(silenci)

-Buhhh-buh. Buh buh buh-buh-buh.

- No siguis burro. Segur que vol ser amic nostre!

-Buuuuuu...

- Deixa de desconfiar d'una vegada i anem a comunicar-nos! Hola!!! que hi ha algú per aquí? HOLAAAAAAAA!!!! Som una fada i un mussol! No heu de tenir por!!! Holaaaaaa?

no vull però sí però no

- Vols caramels?

- ai...no hauria d'agafar-ne... Estic de règim, saps? Intento no menjar porqueries i fer exercici. Faig la dieta del color verd (l'últim crit a hollywood, la fan tots els famosos, fins i tot en Tom Cruise i mira que és raret el tio): consisteix en menjar enciam, broccoli, mongeta verda... al final l'acabes odiant, el verd, però el règim fa meravelles. No m'ho notes? Ahir les companyes de feina em van dir que semblava una altra, que se'm nota a la pell i a la silueta. A més, es veu que és molt sa per el trànsit intestinal, perquè tothom sap que la fibra fa anar...ja saps...de ventre. I clar, aquesta dieta té un altíssim contingut en fibra, com et pots imaginar. I el té verd també m'entra al règim. Clar, és del mateix color, en teoria. Tot i que a la tassa, quan ja l'has preparat, vull dir, no es veu ben bé de color verd, però mira...Entrarà un caramel de color verd? hmmm...segur que no perquè és sucre pur. A més estàn fets de plàstic, i quitrà. (Ho sé perquè això de la nutrició m'interessa molt últimament, i m'estic posant al dia, m'he comprat un llibre que has de llegir, és molt interessant, si vols te'l deixo.) Doncs el que et deia, que no són gens sans els caramels. De fet, ara feia molt de temps que ningú me n'oferia...no és molt de nens menjar "xuxes"? Bé, el meu dietista em permet donar-me un capritxet cada setmana, però no el malgastaré amb això...

- Llavors en vols o no?

- Bé...n'agafo un. Però només un, d'acord? Un no compta.

el petit dictador

Són les 12 del migdia. Ho tinc tot sota control. Ningú parla, ni riu. I ningú gosarà fer-ho mentres estigui vigilant cada gest, cada moviment, cada xiuxiueig. La meva mirada els fa por. Perquè JO MANO aquí.

Mentre compleixin les meves normes, no els passarà res. Però si no ho fan tinc la potestat per expulsar-los, desterrar-los i convidar-los a que no tornin mai més. No tan sols els faig fora, sinó que com a màxima autoritat que sóc, tinc el deure i l'obligació de ridiculitzar-los, infravalorar-los i fer-los sentir el que són: petites esclòfies, cucs de fang, peixos desmemoriats, cabres monteses que no tenen res més a fer que passar les hores al sol.

Inconscients, no saben que dins els meus dominis només es té una oportunitat. Un cop l'han desaprofitat, no poden tornar a entrar. No si volen sortir-ne il·lesos.

Els conec a tots i cadascun d'ells. I tots estan destinats a rebre, algun dia, el càstig que mereixen.

El meu sistema d'intimidació funciona a la perfecció des que el vaig instaurar, ningú en té cap queixa. Tot i això, tinc uns quants rebels en el punt de mira. Aranyes fastigoses, com la parelleta que es toca sempre però no parlen mai. Ho fan a propòsit. No es toquen prou com per a fer un escàndol públic, però estic segur que em miren quan ho fan, em provoquen, em posen a prova dia rere dia. Però un dia els enxamparé, n'estic segur. No pararé fins que ho aconsegueixi.

I els nous. La noia de l'alarma. Segur que l'ha fet saltar expressament, el meu sisè sentit m'ho diu. Hauré d'estar alerta amb aquesta, és perillosa, riu molt. I el grupet que va deixar un paper i un boli per a guardar lloc, i llavors feia veure que no era seu. Són amics entre ells. Hauré d'extremar precaucions, i estar aprop, molt aprop.

Les 8.50h. Sha acabat la jornada. He expulsat a dues noies aquest matí i a un grupet de nois granelluts (el roacutàn no els fa efecte, quina pena) aquesta tarda. Només queda la feina més agradable, fer fora a tothom qui quedi. I no em paguen per somriure, precisament.

- Per què deu estar tan content el guardià de la biblioteca? - penso mentres recullo les coses. He sentit com cantava òpera, avui. Seria Wagner?

Subtileses

el precís instant en què el gat para de ronronejar i demanar carícies per a fixar la vista en un punt buit a l'espai.

un senyor sol, enmig del ball de festa major, que tanca ulls i un somriu, ballant un vals amb una parella invisible i intrepitjable.

un calfred a tota l'esquena, en el moment just en què la teva boca s'apropa al meu coll.

bah, subtileses.

when a child doesn't read imagination disappears

Parlant d'anuncis publicitaris...aquest particularment m'encanta i el volia compartir amb vosaltres.

Em recorda allò que passava a Peter Pan; quan un nen deia que no creia en les fades, s'apagava la llum d'una d'elles, i moria. Si no llegeixes, la imaginació també mor...

a la rateta de biblioteca que alguns portem dins. Segur que li agrada.