Pèls fora!

Sempre he pensat que m'agrada llegir entre línies, trobar les infinites capes que conformen una ceba i que a simple vista no veiem. Ho faig sovint. Sobreanalitzo i busco més enllà de l'acció, per a trobar el per què s'ha generat el moviment, des d'on partia fins a on volia arribar.

Cadascú és com és. Hi ha coses que no es poden evitar.

Un dia em vaig tallar els cabells.

Just la nit següent em trobava mitg borratxa intentant explicar els perquès en un poble entre València i Catalunya que es diu les Cases del Riu, amb una orquestra de ball de tronera sonant de fons. I em va agradar descobrir-los.

Un dia, em va caure un cabell al camp quirúrgic. Era un cabell curt, però fosc i arrissat. Tots van pensar que era meu. I desprès de sentir com em cridaven alguna bajanada similar a "és que les dones amb cabell llarg hauríeu de" "com es pot ser tan presumida" i veure que ningú em defensava, vaig fer venir a una infermera perquè em posés els cabells a lloc. No va saber què fer, doncs estaven perfectament col·locats.

La cirurgia és un món d'homes.

Homes calbs. 

Suposo.

Un dia xerrava amb un amic que s'havia comprat una camisa. Estudiàvem a la mateixa facultat, era una de les ments més brillants de la meva promoció. En aquell moment xerràvem de que s'ha de madurar, no es pot semblar jove per a exercir de metge, doncs sinó es perd credibilitat. I una part de la maduració consistia en atendre a la gent amb un vestuari adecuat. Jo li deia que no calia.

El metges han d'anar ben vestits.

Tot i que no els expliquin què faran, o tractin malament al pacient. Si van vestits amb "traje, corbata i sabates de xarol" és que son bons, suposo.

i si...

només per un moment...

pogués ser més home que un home sense perdre ni un pèl de la meva feminitat?

pogués anar vestida d'una forma neutral, amb bata blanca, i no calgués canviar?

pogués decidir, fins i tot, anar com volgués sense que això repercutís en la manera que em veiessin els pacients? 

sóc jove, sóc dona i sóc un projecte de cirurgiana. 

i m'he rapat el cabell.

(si a algú no li agrada, que s'hi posi flors)

Y la luna!

Les coses són tan inabarcables com les volguem veure. Semblen tan llunyanes i de cop, només calia allargar la mà, posar una escala. Amb un gest n'hi havia prou.
Vols venir amb mi i tocar la lluna amb la punta dels dits?

Dedicat a...la Cris, la Merx i la Gemma! perquè s'acosta el vostre dia Mir i sé que ho fareu molt bé.

reafirmació de la Mary.

Pràcticament perfecta en tot. Així és Mary Poppins. Amb una mica de sucre fa que tot passi millor, cada cosa que toca es converteix en màgia.
Diuen que cal renovar-se...jo crec que el que cal en molts moments és retrobar-se a un mateix, veure una mica l'essència de les coses. On som i on volem anar. Veure què hem deixat enrere que no ens volem perdre de cap de les maneres.
I agafar un paraigues volador i sortir a buscar-ho.

estimats reis mags

Aquest any m'he portat molt i molt bé. He aguantat bronques sense queixar-me i intentant apendre, fins hi tot apendre el que no vull ser mai. He construït una llar i après a fer-me-la meva. He tirat endavant paset a passet, veient el cantó positiu de coses que ni tan sols en tenien. He crescut, m'he fet gran en molts aspectes. He estimat amb bojeria. 

Fent un balanç de com ha anat l'any, em  mereixo demanar moltes coses. Demanar per exemple, que tot sigui més senzill i fàcil.

Però avui ha passat una cosa meravellosa.

Tornàvem a  casa la meva germana i jo, quan ens hem trobat amb una veïna. Cabells blancs i curts, jaqueta negra, un somriure gegant. És una persona fantàstica. De les poques persones que conec que saben fer abraçades de debò (això és un do no molt comú!).  L'hem saludat, a les dues ens agrada. Tot i que la relació arriba fins aquí: ens saludem, què tal la família, petons per a tots, explicar alguna novetat...i entrem cadascuna a casa seva. Avui, però, s'ha centrat en la meva germana petita, l'Anna:

- Vénen els reis! Estàs contenta?- fa ella.

- Si, em portaràn molts regals! Moltes coses!

No recordo exactament com ha anat la conversa. L'Anna té 10 anys, i aquest és el primer any que sap qui són els reis. Hi ha nens que es senten traïts o decepcionats. Ella està alleujada, així segur que tindrà molts regals! Tot el que demani! 

- No em portaran carbó els meus pares, mai de la vida. - Li explicava a la veïna. 

I ella li ha dit:

- Vull que em facis una llista de coses que no es poden embolicar.

- I per què? - ha respost l'Anna. - Tu me'n faràs una?

Ara estic llegint la llista de la meva veïna (la de l'Anna és secreta i ja ha arribat a la seva destinatària). No puc evitar pensar que té raó. Que hi ha tantes coses que no es poden comprar ni vendre! El Nadal és un moment per a aturar-se i fer balanç: de com ha anat l'any, de com som i què volem canviar. De quins regals tenim cada dia que no es poden embolicar, de coses que semblen senzilles però els que les saben apreciar són gent feliç.

Per això jo també vull fer la meva llista de regals que no es poden embolicar i enviar-vos-la a vosaltres, Reis Mags de l'Orient. Sé que no m'ho portareu demà, sinó que ho aniré trobant pel camí (un secret: ho sabré reconèixer igualment. I si veieu que no ho veig, per favor obriu-me els ulls!)

no es poden embolicar...

...petons, abraçades, somriures...

...l'aigua de la dutxa quan cau sobre la pell, calenteta a l'hivern i freda a l'estiu

...el soroll que fa el mar

...el silenci dels carrers quan passejes per la nit

...mirar el cel i pensar que l'hauries de mirar més sovint perquè és preciós

...posar-se a còrrer sense saber per què

...les trapelleries dels nens

...una  espatlla on plorar quan ho necessites

...els atacs de riure descontrolats

Podria demanar moltes més coses, però ja n'hi ha prou per aquest any.  Només espero que la carta us arribi.

Us l'envia amb molt d'amor, 

Mary

**** és l'hora d'anar a la Cavalcada. Espero que els reis us portin a tots molts regals sense embolicar.

(i m'encantaria que compartissiu les vostres llistes)

Bons reis mags! A portar-se bé!

Nadala

Tot té un temps i una mesura. Fins que no ho trobes en el seu punt exacte, no entens la bellesa de les coses.

Sempre m'ha agradat l'ambient que es respira per Nadal, ni que sigui un pèl fals (comercial, comercialitzat, vull dir) un pèl manipulador, massa malgast de paper, d'energia. Crec que és bo que hi hagi llumets d'il·lusió pels carrers, que ens tapem la cara amb la bufanda i sentim les galtes calentes quan tornem a entrar a casa. Que els nens passegin amb els ulls ben oberts.

I sé que hauria de marxar, que els néts han de cagar el tió, que a casa m'espera tota la família, però no puc evitar un sospir i un instant més aquí. Aquest instant de Nadal, el punt exacte on una llàgrima cau i entens la bellesa de les coses.

Un viguetà mirant un arbre de Nadal.

Vic, 16 de desembre de 2011
(Text i fotografia from Marylou)

mai en sobren! passeu i agafeu-ne.

(i no oblideu deixar-ne a la resta!)

Carta al pacient

Benvolgut, benvolguda,

Només t’escric per a dir-te que, durant els sis mesos que porto exercint la professió de metge, m’he fet gran gràcies a tu. Sols sóc una resident de primer any, que intenta apendre a ser cirurgiana.

En aquest temps, t’he examinat i vist de tots els colors possibles: groc, blau, vermell, blanc. He auscultat els batecs del teu cor i l’aire entrant pels teus pulmons i sentit els teus budells en moviment. He vist els teus mocs, la teva bilis, orina, fempta, pus... T’he demanat analítiques, radiografies, TACs, i endoscòpies. Encara que no t’ho creguis, també t’he operat (tranquil, sempre ho he fet amb supervisió). M’han despertat a les 4 de la matinada i he vingut a alleujar-te el dolor. He parlat amb tu, en ocasions t’he intentat tranquilitzar i altres vegades sols he pogut donar-te males notícies, però sempre estant al teu costat. He plegat tard de la feina perquè creia que et podia ajudar i ajudar als meus companys. M’estic formant per a progressar dia a dia i ser millor metge per a tu.

Potser aquesta és la nostra (o, parlant per mi, la meva) petita debilitat. No ens importa passar més hores de les que diu el contracte, no utilitzar el temps de descans o anar a l’hospital a veure un pacient un dia de festa. Se’n diu vocació.

Avui et vull demanar una cosa, pacient meu.

Com suposo que ja sabràs, els dies 15 i 16 de novembre el sindicat de metges de Catalunya ha convocat una vaga. Alguns diuen que té un compoment polític, altres que no queda clar per què ens manifestem i encara n’hi ha que creuen que els metges som una classe benestant i que no passa res si ens retallen més. Tot això pot tenir part de raó, però el que sí és cert, i vull que em creguis, és que les retallades no tan sols ens afecten als treballadors de la sanitat, sinó que afecten a la qualitat assistencial i per tant, que t’afecten directament a tu (ben al contrari del que diu el nostre estimat conseller). Els recursos seràn pitjors, hi haurà menys personal i més mal pagat.

Jo no dic que no ens haguem d’ajustar el cinturó. Tampoc sóc de cap partit polític. Simplement hi ha certes coses que no podem permetre, com les tisorades sense planificació i sense escrúpols. Ja ens han retallat prou, ja han abusat de la nostra vocació. És hora de que ens conscienciem tots.

Per això et demano com a ciutadà/ana, com pacient i com a persona, que simpatitzis amb nosaltres. La sanitat NO és un bé privat. L’atenció mèdica és un dret universal. Els que hi treballen (metges, enfermeres, i tot el personal sanitari) es mereixen un sou digne, i els ciutadans mereixen una sanitat de qualitat!!! Uneix-te pel teu bé i pel de tots!

Moltes gràcies.