take a look!

Recorda que les aparences enganyen i res és el que sembla a primer cop d'ull. Remena, tria, i queda't amb el que més t'agradi d'aquesta bossa d'on en pot sortir qualsevol cosa!

dissabte, 17 de desembre del 2011

Nadala

Tot té un temps i una mesura. Fins que no ho trobes en el seu punt exacte, no entens la bellesa de les coses.

Sempre m'ha agradat l'ambient que es respira per Nadal, ni que sigui un pèl fals (comercial, comercialitzat, vull dir) un pèl manipulador, massa malgast de paper, d'energia. Crec que és bo que hi hagi llumets d'il·lusió pels carrers, que ens tapem la cara amb la bufanda i sentim les galtes calentes quan tornem a entrar a casa. Que els nens passegin amb els ulls ben oberts.

I sé que hauria de marxar, que els néts han de cagar el tió, que a casa m'espera tota la família, però no puc evitar un sospir i un instant més aquí. Aquest instant de Nadal, el punt exacte on una llàgrima cau i entens la bellesa de les coses.

Un viguetà mirant un arbre de Nadal.

Vic, 16 de desembre de 2011
(Text i fotografia from Marylou)

dimarts, 13 de desembre del 2011

mai en sobren! passeu i agafeu-ne.

(i no oblideu deixar-ne a la resta!)

dilluns, 14 de novembre del 2011

Carta al pacient


Benvolgut, benvolguda,

Només t’escric per a dir-te que, durant els sis mesos que porto exercint la professió de metge, m’he fet gran gràcies a tu. Sols sóc una resident de primer any, que intenta apendre a ser cirurgiana.

En aquest temps, t’he examinat i vist de tots els colors possibles: groc, blau, vermell, blanc. He auscultat els batecs del teu cor i l’aire entrant pels teus pulmons i sentit els teus budells en moviment. He vist els teus mocs, la teva bilis, orina, fempta, pus... T’he demanat analítiques, radiografies, TACs, i endoscòpies. Encara que no t’ho creguis, també t’he operat (tranquil, sempre ho he fet amb supervisió). M’han despertat a les 4 de la matinada i he vingut a alleujar-te el dolor. He parlat amb tu, en ocasions t’he intentat tranquilitzar i altres vegades sols he pogut donar-te males notícies, però sempre estant al teu costat. He plegat tard de la feina perquè creia que et podia ajudar i ajudar als meus companys. M’estic formant per a progressar dia a dia i ser millor metge per a tu.

Potser aquesta és la nostra (o, parlant per mi, la meva) petita debilitat. No ens importa passar més hores de les que diu el contracte, no utilitzar el temps de descans o anar a l’hospital a veure un pacient un dia de festa. Se’n diu vocació.

Avui et vull demanar una cosa, pacient meu.

Com suposo que ja sabràs, els dies 15 i 16 de novembre el sindicat de metges de Catalunya ha convocat una vaga. Alguns diuen que té un compoment polític, altres que no queda clar per què ens manifestem i encara n’hi ha que creuen que els metges som una classe benestant i que no passa res si ens retallen més. Tot això pot tenir part de raó, però el que sí és cert, i vull que em creguis, és que les retallades no tan sols ens afecten als treballadors de la sanitat, sinó que afecten a la qualitat assistencial i per tant, que t’afecten directament a tu (ben al contrari del que diu el nostre estimat conseller). Els recursos seràn pitjors, hi haurà menys personal i més mal pagat.

Jo no dic que no ens haguem d’ajustar el cinturó. Tampoc sóc de cap partit polític. Simplement hi ha certes coses que no podem permetre, com les tisorades sense planificació i sense escrúpols. Ja ens han retallat prou, ja han abusat de la nostra vocació. És hora de que ens conscienciem tots.

Per això et demano com a ciutadà/ana, com pacient i com a persona, que simpatitzis amb nosaltres. La sanitat NO és un bé privat. L’atenció mèdica és un dret universal. Els que hi treballen (metges, enfermeres, i tot el personal sanitari) es mereixen un sou digne, i els ciutadans mereixen una sanitat de qualitat!!! Uneix-te pel teu bé i pel de tots!


Moltes gràcies.




dilluns, 1 d’agost del 2011

Posar la vida en caixes. Manual d'ús.

1. Valorar tots els objectes que hi ha a la teva habitació i triar.
Per què te n'emportes alguns i altres els deixes? No ho saps. Simplement, alguns records saluden per darrere, rient, i no hi ha manera que te'n puguis desfer. I potser el tornes a mirar i aquesta espurna s'ha esvaït. Canvies d'opinió i decideixes llençar-ho. Llavors, hàbilment, el record brilla i et pica l'ullet. Res a fer. Dins la caixa, amb la resta. Encara no has pogut desfer-te de res. Ets un nostàlgic.

2. Mirar àlbums de fotos no és una bona idea i ho saps. Justament per això cal reservar un temps per a fer-ho. Segur que quan comences, no pots parar. Ets un nostàlgic.

3. Hi ha mil objectes sense cap mena d'ús que intentaràs guardar amb múltiples excuses: és "mono", divertit, és lleig però no saps perquè creus que ho has de tenir, en ens trenta però segur que el trenta-u també és absolutament necessari...Comences amb síndrom de Diogenes (o sigui, estàs en clar risc d'acumular porqueria).

*) Potser en algun moment t'agafa el rampell invers i decideixes buidar les caixes que tan cuidadosament havies empaquetat i quedar-te a casa. Segur que en el mateix moment en què la major part del contingut és distribuïda de manera màximament caòtica i alhora homogènia pel terra de l'habitació, ja has canviat d'opinió.


El cartró pot tenir moltes vides.



dilluns, 6 de juny del 2011

Carta als indignats


A tots els indignats i indignades, als que han estat a les places i als que han simpatitzat amb el moviment!

Per primera vegada en molt de temps, el sistema democràtic actual no havia esta qüestionat d'una manera tan profunda i estesa (experts diuen que és el nou maig del 69). Feia molt que tots ho pensàvem, feia molt que no ens sentíem ni representats, ni partíceps ni beneficiaris. De què serveix dir-li democràcia si el govern deixa al poble enrere?

Estem descontents. Estem indignats i som molts. Hem construït un moviment de canvi pacífic, transversal i apolític. I tu, que llegeixes això ara mateix, estic segura que encara que no et consideris un indignat, ho ets. Aquesta és la senzillesa del moviment. Tots som indignats. Tots tenim més d'un motiu per a ser-ho.

Només espero, i per això escric, que el moviment no perdi força. Només he estat a plaça Catalunya una tarda (m'estic movent més per Sabadell, quan els horaris ho permeten) però em vaig emocionar. Tot allò havia sortit de la resposta de persones anònimes, que estaven treballant en un projecte comú i necessari. Cadascú posava el seu granet de sorra.

Hem d'evitar, però, perdre allò que caracteritza el moviment. Hem de seguir indignats, hem de seguir sent un moviment pacífic i sense idees ni vinculació política de cap mena.

La nostra feina és, en primer lloc, fer saber a tothom de totes les edats i de tots els estatus socials que se'ns estan pixant a sobre. I exigir als polítics que d'una vegada que el poble governi: fer-nos escoltar.
I en un futur proper hem de denunciar totes les injustícies que veiem. I no perdre'ns en el concepte, mai, mai.
I més endavant, començar a fer petites accions, a nivell local, per a millorar. Poc a poquet es pot arribar molt lluny. No hem de tenir pressa ni voler mostrar resultats. Només començar un camí nou, una manera nova de veure el món, com si ens poséssim per primer cop ulleres, al principi tot és un pèl borrós i desenfocat, però estem segurs que poc a poc els contorns s'aniràn fent nítids.

Endavant i força!





dimecres, 27 d’abril del 2011

Perquè la gent no menja núvols.

(història en 7 imatges)

Vet aquí un dia, dos joves trempats de Sabadell és van proposar descobrir el per què la gent no menja núvols. Com podia ser, amb la textura més esponjosa que tenien? Semblaven dolcets, o potser un pèl àcids.




Que fàcil agafar-los! Ja són nostres!


Cap a dins! Bon porfit!




Mmmmmm quin gust més estrany.
Tu també el notes, oi?
I si...



escopim ja!!!!..puaaaaajjjjjjjjjjjjjj
I ara què en fem?

Els deixarem on eren.

Així ho van fer, van deixar els núvols on estaven abans, en el cel blau.
I vet aquí perquè la gent no menja núvols.
Fi.

Dedicat al meu Patopatopatopato.

dimecres, 13 d’abril del 2011