take a look!

Recorda que les aparences enganyen i res és el que sembla a primer cop d'ull. Remena, tria, i queda't amb el que més t'agradi d'aquesta bossa d'on en pot sortir qualsevol cosa!

dimecres, 16 de juny del 2010

als meus doctors i doctores

Ja hi som, nois. Hem arribat on volíem arribar: som metges.

Desprès de sis anys, (sis! quan vam començar semblava que mai s'acabarien!) ens hem graduat, hem arribat al final del camí. Això vol dir que hem crescut, que ja som grans, que ja tenim els coneixements i som capaços d'assumir les responabilitats que ens pertoquen per a la nostra professió. O almenys, això ens diu el sistema universitari actual, d'avaluacions pràctiques amb dubtós consens entre evaluadors i exàmens tipus test repetits fins a la sacietat.
Però deixem-nos de tonteries. No sabem res, i la vida ens ho repetirà, ens saccejarà de tant en tant per a recordar-nos que queden moltes coses per apendre, encara. I plorarem, i alhora agraïrem cada cop, perquè voldrà dir que ens n'adonem del que ens falta per saber i que podem millorar.

L'important d'aquests sis anys ha estat la gent que m'ha envoltat. Des dels meus monguis, que espero no perdre mai, fins a les noies del bar (tallat amb espuma, somriures i "cotilleos" assegurats cada matí) passant per els companys Sant Pau. Perquè, tot i que no sé moltes coses d'alguns de vosaltres, he après i m'heu ensenyat, sense voler-ho. I m'heu sorprès moltes vegades, de manera molt positiva, des de gent que sempre dóna la opinió fins a persones que potser passen més desapercebudes. També hem tingut opinions ben diferents, i hem debatit i hem canviat d'opinió i hem tornat a canviar moltes vegades. Hem reivindicat els nostres drets com a estudiants i hem aconseguit moltes millores, que, sense les nostres protestes, no haurien canviat. Hem organitzat les colònies, la setmana cultural, la coral, mil actes a sant Pau (sopars, festes, fins i tot uns jocs florals...). Hem pogut amb tot i més. Hem viatjat a Cuba tota la promoció junta. Hem fet un acte preciós de graduació. Ens hem indignat amb Rivelinos.

Us adoneu de tot el que deixem enrere? Del que deixem a les promocions que vénen?

Podem estar orgullosos de ser un curs que ha construït, tant en humanitat com en projectes. Gràcies per els moments viscuts. Des de la conversa més amena d'un matí abans de pràctiques fins a la més trascendental. Ho trobaré a faltar. Us trobaré a faltar.

A tots, us desitjo tota la felicitat del món. Als que no ens hem de veure en molt de temps una abraçada amb tot el meu afecte. Als que seguirem el camí junts, sabeu que us estimo i us seguiré estimant.

Visca Sant Pau! Visca la nostra promoció!
Mary

diumenge, 6 de juny del 2010

Apologia de les petites coses o més Mary que mai.




Cada cop me n'adono més que les petites coses són les importants, i que cal prescindir de convencions i de pautes prefixades, de regals d'aniversari, de somriures falsos, de converses per omplir el temps. Sobretot cal prescindir de les paraules, regne de les mentides,de càrrecs, d'afalacs, de paraules carregades de segones intencions i utilitzades (les paraules! que en realitat són inofensives) per a fer mal.

Vull prescindir de tot això. Vull sentir que prefereixo de regal un somriure o una paraula bonica dita de debò, i que això em fa més feliç. Vull dir cada paraula tal i com la sento, sense filtres, sense mentides ni merda. Vull sentir que estic aquí i ara. Apreciar un cafè i una gota de pluja. Vull estimar a la gent que està aprop, que pateix i lluita al meu costat. En definitiva donar i rebre petites coses.

Però us n'heu adonat que en són de grans les petites coses? Sense elles, no som res. I veig que les petites coses, els petits moviments i petits instants s'han d'omplir amb veritat, autenticitat i bellesa, si no estem perdent el temps. Si ho poguéssim fer tot seria molt molt més senzill. Sóc una ingènua? Potser sí, però m'és igual. Que cadascú els dóni el valor que consideri oportú, per algun motiu els diem així, petites, perquè no tothom les sap apreciar.
Peace and love.

divendres, 28 de maig del 2010

Palmeres









...els records sempre són imperfectes però més o menys la cosa va anar així; sortíem de l'última avaluació de la carrera, vam rondar pels carrers de Barcelona i vam acabar dinant entre Marina i Indústria, a la gespa d'una plaça com qualsevol altra. (Tot prenent el sol, es van desgranant converses, converses com aquesta.)

C.- Com haurà crescut aquesta palmera aquí?
B.- Pues...la habràn plantado...digo yo, no?

C.- Perquè...això no és una palmera, oi?¿ vaig llegir que alguns d'aquests són palmeres i altres que ens pensem que ho són en realitat no són...
M.- No són què?
C. - Palmeres!
M. - Ah... doncs jo crec que n'hi ha de molts tipus diferents, vull dir, que són una família d'arbres, saps? A Cuba hi havien les palmeres barrigones, recordeu?
B. - Uala. Escuchavas a la guía. Que fuerte.
C. - Però aquesta no és una palmera, segur que no! T'has de fixar en la copa, que és diferent, fa com unes punxes, però diferents a aquesta.
Cl. - Sí, aquestes em recorden una pinya. Les altres són més...
M. -Més què?
C. - Són diferents, en sèrio.
Cl. - Sí, crec que no recorden a una pinya.
C. - Veieu com tinc raó?
_________________________________________

dedicat a una conversa lerda i surrealista sobre palmeres. Segur que en breu les trobaré a faltar (no a les palmeres, sinó a les converses). Perquè ens culturitzem:

palmero/ra
  1. m. y f. Persona que acompaña con palmas los bailes y ritmos flamencos.
  2. f. Árbol palmáceo,característico de regiones intertropicales y subtropicales,de hasta 30 m de altura,con tallo erguido rematado por un penacho de hojas pecioladas,flores blancas y olorosas y fruto carnoso: palmera datilera,cocotera.
  3. Bollo de repostería con forma de corazón: palmera de chocolate.

divendres, 21 de maig del 2010

Què fem demà?

persona 1 - Què fem demà?
persona 2 (amic íntim de la persona 1)- I si fem alguna cosa diferent?
persona 1- Com de diferent? En què estàs pensant?
persona 2 - hmmm...


narrador: I només pel simple fet de variar, se'n van anar a viatjar amb una cadira i uns quants globus. FI.

dijous, 6 de maig del 2010

camins en s'arena


El tacte de la sorra i les petxines de la platja.
L'espart fregant la sola del peu que s'ha endurit amb els anys.
Els dits a l'aire, notant com la tramuntana o el garbí alleugen la calor.
Per a caminar per s'arena no cal dur gaire equipatge.

Els camins d'arena, petjades sense principi ni final, a primer cop d'ull semblen no tenir sentit. I segurament no en tindran mai, per a qui no s'endinsi a la platja, amb els peus nuus, i comenci a caminar, a crear un nou rastre, a decidir cap on vol anar. Doncs aquests camins s'han de viure. Cal crear cada passa, cal decidir el camí, la direcció, el sentit. No són camins que et portin a cap lloc concret excepte on saps que vols anar.

Parar i notar la frescor de la sorra si enfonses una mica els peus. Jugar a donar voltes. Caure sense fer-te mal. Són altres coses que pots fer en un camí d'arena.

Trobar-te amb algú per a continuar caminant, també.

Caminant, com tothom, i fent camí en s'arena.
Perquè, com va dir aquell antic poeta, se hace camino al andar. I no mireu massa enrere perquè el camí és d'arena. Veureu les vostres petjades al sol ponent.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Smile though your heart is aching
Smile even though it's breaking
When there are clouds in the sky, you'll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You'll see the sun come shining through for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness
Although a tear may be ever so near
That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying?
You'll find that life is still worthwhile
If you just smile



That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying?
You'll find that life is still worthwhile
If you just smile


per què a vegades la mateixa cançó et fa sentir més fort...i altres més petit?


divendres, 16 d’abril del 2010

esclaus del rellotge


Corre, vola, endavant, endavant, no paris mai ni miris enrere, no hi ha temps! Continua caminant a pas ràpid per els minuts, les hores, els dies i , si pots, a través dels mesos i els anys, o els perdràs irremeiablement. No tens temps a perdre. No pots permetre't aquest luxe, de vida només n'hi ha una i hem de ser productius! Com? Que vols parar, ara? No, no. No ho has entès. El rellotge marca l'hora de seguir en moviment. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.
Recorda que has de fer mil coses. Recorda que no pots fallar ara.

Corre. Fes-ho tot com puguis i corre. És igual si estàs cansat. No importa si les forces et fallen, tens agulletes o tens mal de cap. No canviarà res que ho facis bé o malament o que no tinguis temps ni tan sols d'abacar. Això no li importa a ningú. Has d'anar ràpid. Les agulles del rellotge no paren, oi que no? Ja estàs fent tard, un altre cop.