Palmeres

...els records sempre són imperfectes però més o menys la cosa va anar així; sortíem de l'última avaluació de la carrera, vam rondar pels carrers de Barcelona i vam acabar dinant entre Marina i Indústria, a la gespa d'una plaça com qualsevol altra. (Tot prenent el sol, es van desgranant converses, converses com aquesta.)

C.- Com haurà crescut aquesta palmera aquí?
B.- Pues...la habràn plantado...digo yo, no?

C.- Perquè...això no és una palmera, oi?¿ vaig llegir que alguns d'aquests són palmeres i altres que ens pensem que ho són en realitat no són...
M.- No són què?
C. - Palmeres!
M. - Ah... doncs jo crec que n'hi ha de molts tipus diferents, vull dir, que són una família d'arbres, saps? A Cuba hi havien les palmeres barrigones, recordeu?
B. - Uala. Escuchavas a la guía. Que fuerte.
C. - Però aquesta no és una palmera, segur que no! T'has de fixar en la copa, que és diferent, fa com unes punxes, però diferents a aquesta.
Cl. - Sí, aquestes em recorden una pinya. Les altres són més...
M. -Més què?
C. - Són diferents, en sèrio.
Cl. - Sí, crec que no recorden a una pinya.
C. - Veieu com tinc raó?
_________________________________________

dedicat a una conversa lerda i surrealista sobre palmeres. Segur que en breu les trobaré a faltar (no a les palmeres, sinó a les converses). Perquè ens culturitzem:

palmero/ra

1. m. y f. Persona que acompaña con palmas los bailes y ritmos flamencos.
2. f. Árbol palmáceo,característico de regiones intertropicales y subtropicales,de hasta 30 m de altura,con tallo erguido rematado por un penacho de hojas pecioladas,flores blancas y olorosas y fruto carnoso: palmera datilera,cocotera.
3. Bollo de repostería con forma de corazón: palmera de chocolate.

Què fem demà?

persona 1 - Què fem demà?
persona 2 (amic íntim de la persona 1)- I si fem alguna cosa diferent?
persona 1- Com de diferent? En què estàs pensant?
persona 2 - hmmm...

narrador: I només pel simple fet de variar, se'n van anar a viatjar amb una cadira i uns quants globus. FI.

camins en s'arena

El tacte de la sorra i les petxines de la platja.
L'espart fregant la sola del peu que s'ha endurit amb els anys.
Els dits a l'aire, notant com la tramuntana o el garbí alleugen la calor.
Per a caminar per s'arena no cal dur gaire equipatge.

Els camins d'arena, petjades sense principi ni final, a primer cop d'ull semblen no tenir sentit. I segurament no en tindran mai, per a qui no s'endinsi a la platja, amb els peus nuus, i comenci a caminar, a crear un nou rastre, a decidir cap on vol anar. Doncs aquests camins s'han de viure. Cal crear cada passa, cal decidir el camí, la direcció, el sentit. No són camins que et portin a cap lloc concret excepte on saps que vols anar.

Parar i notar la frescor de la sorra si enfonses una mica els peus. Jugar a donar voltes. Caure sense fer-te mal. Són altres coses que pots fer en un camí d'arena.

Trobar-te amb algú per a continuar caminant, també.

Caminant, com tothom, i fent camí en s'arena.

Perquè, com va dir aquell antic poeta, se hace camino al andar. I no mireu massa enrere perquè el camí és d'arena. Veureu les vostres petjades al sol ponent.

Smile though your heart is aching
Smile even though it's breaking
When there are clouds in the sky, you'll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You'll see the sun come shining through for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness
Although a tear may be ever so near
That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying?
You'll find that life is still worthwhile
If you just smile



That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying?
You'll find that life is still worthwhile
If you just smile

per què a vegades la mateixa cançó et fa sentir més fort...i altres més petit?

http://www.youtube.com/watch?v=t8BfH1Xgbgk

esclaus del rellotge

Corre, vola, endavant, endavant, no paris mai ni miris enrere, no hi ha temps! Continua caminant a pas ràpid per els minuts, les hores, els dies i , si pots, a través dels mesos i els anys, o els perdràs irremeiablement. No tens temps a perdre. No pots permetre't aquest luxe, de vida només n'hi ha una i hem de ser productius! Com? Que vols parar, ara? No, no. No ho has entès. El rellotge marca l'hora de seguir en moviment. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.
Recorda que has de fer mil coses. Recorda que no pots fallar ara.

Corre. Fes-ho tot com puguis i corre. És igual si estàs cansat. No importa si les forces et fallen, tens agulletes o tens mal de cap. No canviarà res que ho facis bé o malament o que no tinguis temps ni tan sols d'abacar. Això no li importa a ningú. Has d'anar ràpid. Les agulles del rellotge no paren, oi que no? Ja estàs fent tard, un altre cop.

quan menys ho esperes...

...ZAS! apareix.

- Qui ets?

- Això no importa. Sóc aquí.

crèixer

Alícia es va perdre seguint un conill blanc i va arribar al país de les meravelles. No entenia res de res. Per què cridaven tots tant? Per què s'havien de seguir unes normes absurdes, com per exemple deixar guanyar a la reina sempre? Per què les preguntes s'havien de formular i pensar bé o sinó el gat risón no les contestava?
L'Alícia no ho sap, però està veient el món de les persones "grans" amb ulls de nena. I tot és un sense sentit.


Se'm fa difícil sentir-me adulta, sentir que d'aquí poc tindré un munt de responsabilitats. Que diferent de quan tens 15 anys, quan no pots parar de pensar i repetir a tothom que et vulgui escoltar allò de "vull ser lliure, fer el que vulgui, ser independent! Estic fart de dependre dels pares". L'adolescent no sap què vol. Està tant o més perdut que l'Alícia en el camí que es va esborrant al seu pas...
Com deia, fa por el pas a tenir responsabilitats, a dependre de tu mateix, a haver de pendre decisions que moltes vegades no seràn fàcils, que moltes vegades seràn condicionades per l'entorn (com deixar guanyar a algú, fer una pregunta concreta, o fins i tot deixar de fer coses; no comprar, menjar-se les paraules i un llarg etc). Suposo que el canguelis es més fort com més proper ho veus. I com més conscient ets de que perdràs moltes coses bones en el camí. Els canvis no són fàcils d'assumir.

Crèixer.
Ser una persona adulta.
Ser RESPONSABLE.


En realitat, madurar pot ser la següent gran aventura...

...per això totes les alícies tornen a casa. Troben el camí i es senten preparades per a fer-se grans. O més aviat, per a compendre el món, complicat, complicadíssim, dels adults.


il·lustració d'Arthur Rackham. Un dels meus preferits de quan era petita...espero que us agradi!