Perquè la gent no menja núvols.

(història en 7 imatges)

Vet aquí un dia, dos joves trempats de Sabadell és van proposar descobrir el per què la gent no menja núvols. Com podia ser, amb la textura més esponjosa que tenien? Semblaven dolcets, o potser un pèl àcids.

Que fàcil agafar-los! Ja són nostres!

Cap a dins! Bon porfit!

Mmmmmm quin gust més estrany.

Tu també el notes, oi?

I si...

escopim ja!!!!..puaaaaajjjjjjjjjjjjjj

I ara què en fem?

Els deixarem on eren.

Així ho van fer, van deixar els núvols on estaven abans, en el cel blau.

I vet aquí perquè la gent no menja núvols.

Fi.

Dedicat al meu Patopatopatopato.

ara ja ho puc dir ben alt i ben clar!

That's me!

Mary

penjant d'un fil

Notes com el fil del que penjes es desfà. És una sensació que és transmesa des els pelets finíssims del que està compost. Mires avall i no es veu res. Però qui és el maníac que pensaria que al final de la foscor l'espera un coixí de plomes? Ningú. Suposes que Murphy es complirà de nou i t'esperarà el pitjor que pugui passar. Ets llest. Ja has caigut altres vegades, tot i que aquest cop l'incertesa que t'envolta és més densa.

Res depèn del que facis.

Així que sues, tremoles, però inexorablement el fil perd consistència i no hi pots fer res.

Esperes el moment en què la mà deixarà de notar l'aspror del fil. Saps del cert que en un determinat instant, tot el que t'envoltava quedarà lluny, allunyat en un remolí de sensacions ascendents a l'estòmac. Potser et vindràn pensaments estranys al cap, com per exemple, com podríes haver evitat arribar a aquest precipici, a aquest trist final.

Ara te n'adones del que realment ha succeït. Has estat mandrós i has deixat que l'incertesa t'ennuvolés el pensament i s'apopés fins a no deixar-te espai. Toques l'incertesa. És com un cotó dens que t'envolta però no et sustenta. Deixarà que la força de la gravetat faci el seu efecte. I alhora, cada cop que fas una inspiració angoixada saps que entra als teus pulmons, l'incertesa.

Tot s'acaba.

Així que sues, tremoles. Però saps que el fil s'acabarà trencant.

L'única opció és saltar, abans que passi tot. Abans que t'ofeguis i abans que el fil es trenqui. Però, cap a on saltar? No es veu un borrall.

Plores, sense fer xivarri, però les llàgrimes davallen, sense permís, les galtes.

Tanques els ulls, agafes forces, comptes fins a tres...

...i saltes!

(un salt de fe. un salt de fe. tot ha deixat de dependre de tu, ara.)

l'estació

Perduda.

La ciutat sempre dóna sorpreses.

Gires una cantonada i apareix un lloc nou, desconegut.

Estic confosa entre els sorolls estrepitosos i els crits de la gent, crits nassals que busquen alguna cosa "Chai, chai, chai!", "Samosa, samose, samosa!", repeteixen sense parar, esperant una resposta que no arriba. Paren un instant i tornen a començar la seva lletania, sense descans. Són bèsties humanes que ploren.

I de cop passa una màquina que encara fa més soroll i es mou amb rapidesa però frena. I els éssers que criden pujen, i d'altres baixen, i tot sembla entrar en el caos més total per uns instants. Bosses, paquets, maletes, s'intercanvien en una dansa sense control aparent.

Com que la màquina no sembla perillosa, m'hi acosto. Fa olor a carbó cremat. Dins, és ple de vida, dones amb saris multicolors, nens amb mocs a la cara i punjabs amb els seus mocadors. Tots s'aixequen, seuen, canvien maletes de lloc, s'empenten, criden, agiten els braços. Tot està en moviment constant.

I de cop, una maneta petita treu un tros de chapati per la finestra. Molt aprop del meu morro.

Mmmmmh boníssim

Sóc una vaca omnívora. El pa m'encanta. I tenia molta gana.

Segueixo passejant per davant la màquina, aviam si hi ha sort. Una altra mà surt entre les reixes de la màquina. Em toca el front i me'l pinta de vermell.

Segueixo tenint gana. Aquí no hi ha res de verd per a menjar. I la màquina comença a fressar i a reviure.

Marxo. Als llocs dels homes que hi siguin els homes. Buscaré un lloc menys estrany, més tranquil. L'Índia és prou gran.

the M day

Tots els que sabeu què és estudiar durant hores i hores llistes de fàrmacs.

Tots els que heu estat anant a la biblioteca durant els darrers sis mesos. Fidels a la mateixa taula i a la mateixa cadira.

Tots els que teniu l'habitació plena de post-its recordatoris.

Tots els que en algun moment heu tingut malsons i heu somiat que no arribàveu, que no teníeu temps d'acabar i desgràcies variades i us heu llevat encara pensant que era real.

Vosaltres ho sabeu.

Sabeu què és esperar que arribi el dia "M". I sabeu què és que es vagi apropant irrevocablement, que de cop, ja sigui a la cantonada.

Ho hem fet el millor que hem pogut. Seguirem fent-ho el millor que podrem, donant-ho tot. Suposo que ser metge és una mica això. Esforçar-se, fotre's, estudiar, tenir menys vida social de la que voldries. Però no ho fem perquè siguem uns masoques, sinó perquè el que vé desprès val la pena.

I el dia "M" es segueix apropant...

MOLTA SORT A TOTS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

smile

A vegades, no és tan fisològic ni senzill. Quan tens contracció dels dos masseters, i et fa mal la mandíbula i el cap. Sí, hi ha dies que necessitem una mica d'ajut.

els reis mags de l'orient porten coses a la gent

-T'has portat bé?
-Sht! Calla!! Que ja vénen!!! Els reis, els reis!!!

La il·lusió a la cara dels nens fa que tot tingui sentit, que tot valgui la pena. Qui vol venir a veure la cavalcada amb mi?