una altra postal de nadal

Entre glomerulonefritis, ANCAs, electros i simulacres...havia vist però encara no ho havia percebut, o integrat, o com ho volgueu dir...ja estem a Nadal!

No sé perquè però els últims anys em poso molt nostàlgica.

I començo a recordar gent que ha passat per la teva vida. No tan sols els que s'han quedat, i hi segueixen sent en el dia a dia, que segueixen fil per randa cada mal de cap i cada patacada o cada somriure, sinó també...

...els que canten o estudien al teu costat, tot i que només comparteixis aquest moment amb ells,amb tots els que has compartit algun petit moment a la uni, a la biblio, al bar, a les trobades de corals, al teatre musical, a swing,

...els que no coneixes del tot bé, però t'han fet somriure alguna vegada, i penses que hauries d'esforçar-te a conèixer millor,

...els que alguna vegada van ser, tot i que hagin deixat de ser, i tinguin un camí ben diferent, només pel simple fet d'haver compartit tants moments,

...els que mai dóna temps o costa moltíssim de veure però que estimes amb tot el cor, i es pot dir que han deixat petjada (sobretot aquests darrers!)

D'alguna manera, m'agradaria poder veure a cadascun de vosaltres i desitjar-vos unes festes genials!!!! Per això ho faig des d'aquí.

BON NADAL I FELIÇ ANY!!!!! Procureu ser feliços!!!!!

proposta

Hola a tots!
últimament la meva confiança en el gènere humà està minvant de manera dràstica. M'he vist envoltada d'individualisme, mentides i orgull, de gent que fa mal perquè no pensa o perquè li han fet mal alguna vegada. S'equivoquen. És una resposta errònia, i és molt fàcil caure-hi.

Per tant proposo que ens tornem a il·lusionar. Que penseu en un moment en què heu dit: "com mola! No tothom es mira el propi cul tota l'estona, hi ha gent que pensa en els altres!". Segur que hem vist reaccions molt humanes (en el bon sentit) en algun moment, i que ens han fet somriure.

Començo:
Un dia, ara fa un temps, anava pel metro i un noi, més petit que jo, concretament vestit de punkarra, li va oferir el seu seient a una senyora gran, d'aquestes burgeses de Barcelona de tota la vida, amb el monyo gris i unes crosses. La senyora, que portava molta estona de peu, no ho considerava una obligació, com fan moltes, i li va donar les gràcies de cor. Immediatament en el vagó dos o tres persones varen fer el mateix. I van aconseguir fer-me somriure i fer somriure a altra gent per uns instants, tan sols unes poques parades de metro, però es respirava un ambient diferent al habitual, amb empentes i cares de mala hòstia, com si tothom estigués molest de compartir el vagó. Això és ser humà.

Gràcies per la col·laboració!
Mary

autumn leaves

Tornant a casa amb les orelles i la punta del nas vermellet, de cop, me n'adono.

La tardor ja ha arribat, una mica de cop, i amb presses. Aquest any feia tard. El canvi climàtic l'ha alterat una micona. Però ara ja hi és i s'ha posat a feinejar, tenyint les fulles d'un lleu marró -aviat cauràn- i portant el fred.

Però no ha vingut sola. L'acompanyen les ganes d'estar a casa, calentó i en bona companyia. I portar mitjons gruixuts per a poder caminar sense sabates i notar el fred de les rajoles i la calor de les catifes. I que plogui a fora i tenir entre les mans una tassa fumejant, de té, café o colacao, és igual. Mirar el temps de TV3 i que el Picó ens digui que ja és el moment de canviar l'armari (home influent, l'Alfred, entre els catalans i les catalanes). Posar musiqueta suau i treballar amb una llum de focus, amb la foscor passejant pels racons de l'habitació.

I ganes de compartir l'escalforeta, les hores dins de casa, les nits que cada vegada comencen més prest.

sí, és d'artista...però no deixa de ser...

... merda...

sa meva gent

És en aquesta illeta del mediterrani on tot ha tornat a agafar la seva justa mesura, tot ha tornat al seu lloc. Una pausa en es camí que fa que pugui respirar de nou, sense aquell petit neguit.

Trob que el món, per uns instants, gira en el sentit adecuat. Visc i comparteixo.

Gràcies per aquests dies, amorets (inclòs el que ha tirat sa foto). Us estim.

als meus doctors i doctores

Ja hi som, nois. Hem arribat on volíem arribar: som metges.

Desprès de sis anys, (sis! quan vam començar semblava que mai s'acabarien!) ens hem graduat, hem arribat al final del camí. Això vol dir que hem crescut, que ja som grans, que ja tenim els coneixements i som capaços d'assumir les responabilitats que ens pertoquen per a la nostra professió. O almenys, això ens diu el sistema universitari actual, d'avaluacions pràctiques amb dubtós consens entre evaluadors i exàmens tipus test repetits fins a la sacietat.

Però deixem-nos de tonteries. No sabem res, i la vida ens ho repetirà, ens saccejarà de tant en tant per a recordar-nos que queden moltes coses per apendre, encara. I plorarem, i alhora agraïrem cada cop, perquè voldrà dir que ens n'adonem del que ens falta per saber i que podem millorar.

L'important d'aquests sis anys ha estat la gent que m'ha envoltat. Des dels meus monguis, que espero no perdre mai, fins a les noies del bar (tallat amb espuma, somriures i "cotilleos" assegurats cada matí) passant per els companys Sant Pau. Perquè, tot i que no sé moltes coses d'alguns de vosaltres, he après i m'heu ensenyat, sense voler-ho. I m'heu sorprès moltes vegades, de manera molt positiva, des de gent que sempre dóna la opinió fins a persones que potser passen més desapercebudes. També hem tingut opinions ben diferents, i hem debatit i hem canviat d'opinió i hem tornat a canviar moltes vegades. Hem reivindicat els nostres drets com a estudiants i hem aconseguit moltes millores, que, sense les nostres protestes, no haurien canviat. Hem organitzat les colònies, la setmana cultural, la coral, mil actes a sant Pau (sopars, festes, fins i tot uns jocs florals...). Hem pogut amb tot i més. Hem viatjat a Cuba tota la promoció junta. Hem fet un acte preciós de graduació. Ens hem indignat amb Rivelinos.

Us adoneu de tot el que deixem enrere? Del que deixem a les promocions que vénen?

Podem estar orgullosos de ser un curs que ha construït, tant en humanitat com en projectes. Gràcies per els moments viscuts. Des de la conversa més amena d'un matí abans de pràctiques fins a la més trascendental. Ho trobaré a faltar. Us trobaré a faltar.

A tots, us desitjo tota la felicitat del món. Als que no ens hem de veure en molt de temps una abraçada amb tot el meu afecte. Als que seguirem el camí junts, sabeu que us estimo i us seguiré estimant.

Visca Sant Pau! Visca la nostra promoció!

Mary

Apologia de les petites coses o més Mary que mai.

Cada cop me n'adono més que les petites coses són les importants, i que cal prescindir de convencions i de pautes prefixades, de regals d'aniversari, de somriures falsos, de converses per omplir el temps. Sobretot cal prescindir de les paraules, regne de les mentides,de càrrecs, d'afalacs, de paraules carregades de segones intencions i utilitzades (les paraules! que en realitat són inofensives) per a fer mal.

Vull prescindir de tot això. Vull sentir que prefereixo de regal un somriure o una paraula bonica dita de debò, i que això em fa més feliç. Vull dir cada paraula tal i com la sento, sense filtres, sense mentides ni merda. Vull sentir que estic aquí i ara. Apreciar un cafè i una gota de pluja. Vull estimar a la gent que està aprop, que pateix i lluita al meu costat. En definitiva donar i rebre petites coses.

Però us n'heu adonat que en són de grans les petites coses? Sense elles, no som res. I veig que les petites coses, els petits moviments i petits instants s'han d'omplir amb veritat, autenticitat i bellesa, si no estem perdent el temps. Si ho poguéssim fer tot seria molt molt més senzill. Sóc una ingènua? Potser sí, però m'és igual. Que cadascú els dóni el valor que consideri oportú, per algun motiu els diem així, petites, perquè no tothom les sap apreciar.

Peace and love.