...aqui em trobareu.Tornar a Istambul i trobar-ho civilitzat (la gent somriu fins i tot si no compres, t'acompanyen si t'has perdut, i existeix el concepte de vorera), m'ha fet adonar-me de totes les coses que els meus ulls han vist en aquests anys.
Amb ulls de nena,va ser un lloc màgic on havien passat les civilitzacions més ancestrals i antigues de la humanitat, on desprès van haver-hi sultans amb princeses i, sobretot, on als vespres, el sol es ponia d'una manera sobrecollidora al Bòsfor mentre senties els cants dels minarets amb la pell de gallina. Tenia 12 anys. I recordo perfectament que en aquell moment vaig pensar que havia vist la ciutat més bonica del món.
Retrobar-se amb una ciutat sempre és perillós. En primer lloc perquè, òbviament, tenim un idea de la sensació que vam tenir...amb una cullerada d'idealització i un pessic de nostàlgia...que poden fer que sigui una decepció. I l'altra és que la ciutat hagi canviat realment cap a pitjor pel fet de voler tirar endavant, que aquesta mirada dels dirigents cap a Europa hagi fet perdre la seva essència.
Ara tinc 26 anys, i m'he fixat més en la història de l'independència de Turquia, en com Ataturk, ajudat pels comunistes russos, va fer un cop d'estat i va fer mil i un canvis radicals: estat laic, canvi de l'abecedari àrab per un "pseudoinventat", posar cognoms, imposar el vestir occidental...tot de cop i volta el 1923.
Pel que fa a la ciutat.. molts més llocs de kebab - fast food (abans els kebabs eren pinxo de carn, res a veure amb els d'aquí Barcelona!) i molta més gent amb vel. Com tot a la història, quan la independència s'aconsegueix per l'esquerra, i amb bastantes morts, desprès el poble tendeix a tornar-se conservador.
La resta, una delícia. Tot i que, com deia, havent viatjat a molts d'altres llocs, és un pais quasi europeu. Un lloc per perdre-s'hi, entre catifes voladores, té i espècies i no tornar mai més.
