autumn leaves

Tornant a casa amb les orelles i la punta del nas vermellet, de cop, me n'adono.

La tardor ja ha arribat, una mica de cop, i amb presses. Aquest any feia tard. El canvi climàtic l'ha alterat una micona. Però ara ja hi és i s'ha posat a feinejar, tenyint les fulles d'un lleu marró -aviat cauràn- i portant el fred.

Però no ha vingut sola. L'acompanyen les ganes d'estar a casa, calentó i en bona companyia. I portar mitjons gruixuts per a poder caminar sense sabates i notar el fred de les rajoles i la calor de les catifes. I que plogui a fora i tenir entre les mans una tassa fumejant, de té, café o colacao, és igual. Mirar el temps de TV3 i que el Picó ens digui que ja és el moment de canviar l'armari (home influent, l'Alfred, entre els catalans i les catalanes). Posar musiqueta suau i treballar amb una llum de focus, amb la foscor passejant pels racons de l'habitació.

I ganes de compartir l'escalforeta, les hores dins de casa, les nits que cada vegada comencen més prest.

sí, és d'artista...però no deixa de ser...

... merda...

sa meva gent

És en aquesta illeta del mediterrani on tot ha tornat a agafar la seva justa mesura, tot ha tornat al seu lloc. Una pausa en es camí que fa que pugui respirar de nou, sense aquell petit neguit.

Trob que el món, per uns instants, gira en el sentit adecuat. Visc i comparteixo.

Gràcies per aquests dies, amorets (inclòs el que ha tirat sa foto). Us estim.

als meus doctors i doctores

Ja hi som, nois. Hem arribat on volíem arribar: som metges.

Desprès de sis anys, (sis! quan vam començar semblava que mai s'acabarien!) ens hem graduat, hem arribat al final del camí. Això vol dir que hem crescut, que ja som grans, que ja tenim els coneixements i som capaços d'assumir les responabilitats que ens pertoquen per a la nostra professió. O almenys, això ens diu el sistema universitari actual, d'avaluacions pràctiques amb dubtós consens entre evaluadors i exàmens tipus test repetits fins a la sacietat.

Però deixem-nos de tonteries. No sabem res, i la vida ens ho repetirà, ens saccejarà de tant en tant per a recordar-nos que queden moltes coses per apendre, encara. I plorarem, i alhora agraïrem cada cop, perquè voldrà dir que ens n'adonem del que ens falta per saber i que podem millorar.

L'important d'aquests sis anys ha estat la gent que m'ha envoltat. Des dels meus monguis, que espero no perdre mai, fins a les noies del bar (tallat amb espuma, somriures i "cotilleos" assegurats cada matí) passant per els companys Sant Pau. Perquè, tot i que no sé moltes coses d'alguns de vosaltres, he après i m'heu ensenyat, sense voler-ho. I m'heu sorprès moltes vegades, de manera molt positiva, des de gent que sempre dóna la opinió fins a persones que potser passen més desapercebudes. També hem tingut opinions ben diferents, i hem debatit i hem canviat d'opinió i hem tornat a canviar moltes vegades. Hem reivindicat els nostres drets com a estudiants i hem aconseguit moltes millores, que, sense les nostres protestes, no haurien canviat. Hem organitzat les colònies, la setmana cultural, la coral, mil actes a sant Pau (sopars, festes, fins i tot uns jocs florals...). Hem pogut amb tot i més. Hem viatjat a Cuba tota la promoció junta. Hem fet un acte preciós de graduació. Ens hem indignat amb Rivelinos.

Us adoneu de tot el que deixem enrere? Del que deixem a les promocions que vénen?

Podem estar orgullosos de ser un curs que ha construït, tant en humanitat com en projectes. Gràcies per els moments viscuts. Des de la conversa més amena d'un matí abans de pràctiques fins a la més trascendental. Ho trobaré a faltar. Us trobaré a faltar.

A tots, us desitjo tota la felicitat del món. Als que no ens hem de veure en molt de temps una abraçada amb tot el meu afecte. Als que seguirem el camí junts, sabeu que us estimo i us seguiré estimant.

Visca Sant Pau! Visca la nostra promoció!

Mary

Apologia de les petites coses o més Mary que mai.

Cada cop me n'adono més que les petites coses són les importants, i que cal prescindir de convencions i de pautes prefixades, de regals d'aniversari, de somriures falsos, de converses per omplir el temps. Sobretot cal prescindir de les paraules, regne de les mentides,de càrrecs, d'afalacs, de paraules carregades de segones intencions i utilitzades (les paraules! que en realitat són inofensives) per a fer mal.

Vull prescindir de tot això. Vull sentir que prefereixo de regal un somriure o una paraula bonica dita de debò, i que això em fa més feliç. Vull dir cada paraula tal i com la sento, sense filtres, sense mentides ni merda. Vull sentir que estic aquí i ara. Apreciar un cafè i una gota de pluja. Vull estimar a la gent que està aprop, que pateix i lluita al meu costat. En definitiva donar i rebre petites coses.

Però us n'heu adonat que en són de grans les petites coses? Sense elles, no som res. I veig que les petites coses, els petits moviments i petits instants s'han d'omplir amb veritat, autenticitat i bellesa, si no estem perdent el temps. Si ho poguéssim fer tot seria molt molt més senzill. Sóc una ingènua? Potser sí, però m'és igual. Que cadascú els dóni el valor que consideri oportú, per algun motiu els diem així, petites, perquè no tothom les sap apreciar.

Peace and love.

Palmeres

...els records sempre són imperfectes però més o menys la cosa va anar així; sortíem de l'última avaluació de la carrera, vam rondar pels carrers de Barcelona i vam acabar dinant entre Marina i Indústria, a la gespa d'una plaça com qualsevol altra. (Tot prenent el sol, es van desgranant converses, converses com aquesta.)

C.- Com haurà crescut aquesta palmera aquí?
B.- Pues...la habràn plantado...digo yo, no?

C.- Perquè...això no és una palmera, oi?¿ vaig llegir que alguns d'aquests són palmeres i altres que ens pensem que ho són en realitat no són...
M.- No són què?
C. - Palmeres!
M. - Ah... doncs jo crec que n'hi ha de molts tipus diferents, vull dir, que són una família d'arbres, saps? A Cuba hi havien les palmeres barrigones, recordeu?
B. - Uala. Escuchavas a la guía. Que fuerte.
C. - Però aquesta no és una palmera, segur que no! T'has de fixar en la copa, que és diferent, fa com unes punxes, però diferents a aquesta.
Cl. - Sí, aquestes em recorden una pinya. Les altres són més...
M. -Més què?
C. - Són diferents, en sèrio.
Cl. - Sí, crec que no recorden a una pinya.
C. - Veieu com tinc raó?
_________________________________________

dedicat a una conversa lerda i surrealista sobre palmeres. Segur que en breu les trobaré a faltar (no a les palmeres, sinó a les converses). Perquè ens culturitzem:

palmero/ra

1. m. y f. Persona que acompaña con palmas los bailes y ritmos flamencos.
2. f. Árbol palmáceo,característico de regiones intertropicales y subtropicales,de hasta 30 m de altura,con tallo erguido rematado por un penacho de hojas pecioladas,flores blancas y olorosas y fruto carnoso: palmera datilera,cocotera.
3. Bollo de repostería con forma de corazón: palmera de chocolate.

Què fem demà?

persona 1 - Què fem demà?
persona 2 (amic íntim de la persona 1)- I si fem alguna cosa diferent?
persona 1- Com de diferent? En què estàs pensant?
persona 2 - hmmm...

narrador: I només pel simple fet de variar, se'n van anar a viatjar amb una cadira i uns quants globus. FI.